Un exemple de professionalitat: María Pilar Molina Javierre. Historiadora. Doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari

María Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari És autora de La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició (València, 2006). Ha estat col·laboradora de la revista “El Temps d’Història” (2002-2004).

Per què és historiadora?

Doncs em temo que inicialment perquè vaig tenir un professor a batxillerat que em va reconciliar amb la Història. Mai fins aleshores no havia aconseguit empatitzar amb el seu estudi. Al contrari, no despertava el meu interès en absolut, em semblava una successió absurda de fets, dates i noms totalment allunyada de la meva realitat i del meu món. És més, malgrat que ja havia iniciat el batxillerat de lletres, hi va haver un moment en què em vaig plantejar preparar també les matèries de ciències per estudiar Medicina. Però les lletres m’agradaven. Afortunadament, vaig perseverar i vaig tenir la sort de cursar Història de l’Art de 6è de Batxillerat i Història de COU amb un professor que, amb la seva metodologia, va fer possible la suggestió i la connexió.

Què aporta la seva faceta acadèmica al seu interès per la història? Els nens i els adolescents s’interessen per la història?

Jo diria que m’aporta moltes coses i molt diverses. Provaré de sintetitzar-ho. He de dir que el més fonamental és una gran satisfacció, tot i que la meva resposta resulti molt genèrica, en els dos vessants en què es desenvolupa, la docència i la recerca. La docència m’ofereix la grata possibilitat —també és necessitat, condició sine qua non i, per què no, compromís— d’estar alerta i en vigília per no perdre de vista els esdeveniments que van passant al món i portar-los a les aules amb l’objectiu de connectar-los amb el currículum de les diferents matèries de l’àmbit de les ciències socials que ha de cursar l’alumnat. Traslladar i apropar a les classes la realitat del present que ens toca viure per vincular-la i relacionar-la amb els processos històrics d’altres espais i temps permet que la Història no es mostri sota l’aparença d’ens metafísic, inintel·ligible i exclòs de la vida i de la realitat de qui n’ha d’afrontar l’estudi. Per a mi, la recerca és summament enriquidora, ja que, en essència, es tracta d’aprofundir en aspectes concrets pels quals ja existeix un interès previ. A més, si el descobriment és un aprenentatge molt enriquidor en l’àmbit personal, la reconstrucció i la recuperació de parcel·les de la vida humana és una contribució a la societat que resulta doblement gratificant.

No puc aportar dades objectives per respondre a la pregunta sobre l’interès que desperta la Història entre els nens i els adolescents. Suposo que dependrà de moltes variables. Partint de la meva experiència com a professora d’alumnat de secundària i de batxillerat, penso que pel que fa a fílies i fòbies, la metodologia té un paper molt decisiu en el grau d’acceptació de qualsevol matèria. I està clar que quan els joves tenen l’oportunitat de ser una part activa en els processos d’ensenyament i d’aprenentatge, que els permeten conèixer i analitzar de manera crítica la realitat que els envolta per posar-la en relació amb els processos històrics, són més receptius i empatitzen amb més facilitat amb la Història.

Quina etapa de la història l’interessa més i per què?

Jo em vaig especialitzar en Història Contemporània. Aquesta elecció, que vaig fer quan era estudiant universitària, va tenir molt a veure amb la possibilitat d’estudiar el passat més proper per comprendre el present que vivíem llavors. La nostra història havia estat segrestada, al batxillerat no arribàvem més enllà de la Restauració, a tot estirar fins a la dictadura de Primo de Rivera. L’estudi de les grans revolucions que van provocar els canvis que establirien les bases del món contemporani se’m va presentar com l’opció més atractiva. I actualment continua sent l’etapa que desperta més interès per a mi.

En quins temes ha aprofundit?

El camp central de la meva recerca ha estat el de les dones al món penitenciari. A més, he treballat sobre altres temes, moviment obrer i altres continguts d’història contemporània, de caràcter més divulgatiu.

Per què es va arribar a interessar pel tema de la presó de dones després de la Guerra Civil? Parli’ns d’aquest tema. Què és el que l’ha impactat més?

A l’hora de fer la meva tesi doctoral —La Presó de Dones de Barcelona (1939-1959)— vaig triar un tema de gènere, perquè en l’estudi de la presó de dones de Les Corts vaig veure la possibilitat d’apropar-me a la realitat de totes aquelles dones que van haver de viure privades de llibertat durant un període de la dictadura franquista. I alhora vaig poder abordar l’estudi del presidi femení més important de la ciutat de Barcelona en una etapa especialment significativa de la història de Barcelona i de Catalunya.

En primera instància, perquè que l’any 1939 marca l’inici d’una nova etapa històrica, coincideix amb el final de la Guerra Civil (1936-1939), i amb els anys de l’autarquia econòmica implantada pel règim franquista, i aquests dos fenòmens són bàsics per entendre el protagonisme de la presó durant aquests anys. La repressió política contra els vençuts en la guerra, d’una banda, i les penúries econòmiques i socials que vivia la població, de l’altra, van atorgar a la presó una dimensió que no havia tingut fins aleshores. De fet, les recluses van romandre a la presó de Les Cortsfins el 1955, moment en què es van traslladar a la presó Model. Però el meu estudi arriba fins aquesta data per donar continuïtat a un període, iniciat el 1939, que va mantenir una certa continuïtat fins el 1959, moment en què el franquisme va iniciar una nova fase de la seva trajectòria amb el desplegament del pla d’estabilització. De l’aplicació d’aquest pla van derivar canvis socials i econòmics que possibiliten diferenciar dos períodes històrics contrastats.

Són moltes les qüestions que m’han impactat més, no és gens fàcil seleccionar-les. En primer lloc, el nombre de dones que van ingressar al presidi durant aquells anys —21.000— i que majoritàriament van ser acusades d’haver comès delictes de tipus polític. També examinar que la repressió va abraçar un col·lectiu de dones empresonades per haver comès delictes de tipus social, en una societat de postguerra i en crisi en què la fam va provocar l’aparició de comportaments delictius als sectors més desfavorits. En segon lloc, les condicions de vida de les preses, les autèntiques protagonistes de la vida a la presó; la repressió que van patir i l’adoctrinament a què la dictadura franquista les va sotmetre.

Continuarà investigant-ho o prefereix iniciar un nou camí?

De fet, continuo treballant en aquest tema, però, a més, com acostuma a passar amb qualsevol treball de recerca, en abordar aquest camp em van sorgir altres temes col·laterals que estic intentant abordar.

Creu realment que cuidem la memòria històrica?

Doncs crec que si parlem de memòria històrica com a coneixement, recuperació i trobada amb el nostre passat, encara queda molt per fer. El silenci, la foscor, el temor i la por paralitzen, impedeixen avançar i aprendre de l’experiència. Hem de ser coneixedors de la nostra pròpia història per construir i intentar no tornar a cometre els mateixos errors.

Ens han mentit molt alguns historiadors?

Els historiadors no poden mentir. Si ho fan, no ho són. L’historiador no pot canviar els fets, el que sí que pot fer, i ha de fer, és interpretar-los, encara que no totes les interpretacions siguin coincidents.

Quins consells donaria a algú que vol fer d’historiador?

Que estimi la seva professió, que en gaudeixi, però sobretot que s’hi entregui amb tot el rigor que requereix.

Quines vies ha de seguir un historiador per investigar?

En primer lloc, ha de triar el tema objecte d’estudi, ubicar-lo en l’espai i delimitar el període cronològic que abraçarà. Una vegada ha definit tot això, ha de dirigir la mirada a les fonts i a la bibliografia, és a dir, a la documentació que se’n pugui conservar en arxius, hemeroteques i publicacions que hi hagi sobre el tema. L’anàlisi, el procés i l’organització de la informació que s’obté a partir de les fonts i de la documentació li permetrà desenvolupar l’estudi.

Quin error no pot cometre mai un historiador?

Inventar-se la història, falsejar-la, tergiversar-la. Ha de treballar amb serietat, ha de fonamentar les seves afirmacions, no pot ser imprecís.

Pensa que la dona és la gran oblidada en els tractats d’història? Una historiadora explica la història d’una altra manera? O potser es fixa en certs detalls que poden passar desapercebuts a un home?

Durant molt de temps ho va ser, però afortunadament des de fa uns anys s’ha recuperat el protagonisme de les dones en la història. En aquest sentit la Universitat de Barcelona va ser pionera amb historiadores com Mary Nash, que va ser una de les primeres historiadores que va introduir a Espanya el paper que les dones han tingut en la Història.

Una historiadora hauria d’explicar la història amb el mateix rigor que un historiador. I a la inversa. Crec que en les anàlisis històriques no hi ha paràmetres diferents en funció d’un gènere. Tots dos han de ser capaços de fixar-se en els mateixos detalls.

L’historiador té el reconeixement social que es mereix?

Diria que cal matisar, depèn. En el seu medi natural, en el món acadèmic i universitari, sí que se’n reconeix la funció. També s’hi sol recórrer quan es tracta de fer anàlisis o valoracions de fets concrets o esdeveniments que salten als mitjans en moments determinats. Estic pensant en esdeveniments que provoquen una gran commoció en el moment en què es produeixen —com els atemptats de l’11 de setembre de 2001, World Trade Center, avions, danys a l’edifici del Pentàgon— que se’l requereix per analitzar-los. En aquest cas, sí que se’l considera. O quan es commemora l’aniversari d’un esdeveniment que ha tingut un gran impacte en la societat, per exemple, a Catalunya el 300è aniversari dels fets del 1714, o en l’àmbit estatal, el 2016, el 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil espanyola. Tanmateix, de vegades el seu reconeixement es veu minvat quan, especialment en determinats mitjans, es presenten personatges que, sense els coneixements ni la formació necessària, fan d’historiadors.