Implicacions fiscals de la interposició de societats per persones físiques en el desenvolupament d’activitats professionals (societats interposades)

L’Agència tributària ha publicat una nota sobre les implicacions fiscals que poden derivar de la interposició de societats per persones físiques en el desenvolupament d’activitats professionals. En vista de la gran litigiositat present en els últims anys en relació amb aquestes societats, l’Administració ha volgut donar unes pautes als contribuents per evitar incórrer en possibles riscos fiscals

El que ha estat passant en els últims anys, i cada vegada amb més freqüència, és que molts professionals (advocats, artistes, esportistes i un llarg etcètera) han utilitzat societats mercantils per prestar serveis professionals. L’Agència tributària entén que la prestació d’aquests serveis professionals a través de societats sovint no té la més mínima raonabilitat econòmica, ja que aquestes no disposen de mitjans materials ni humans o, si en tenen, aquests no són suficients per prestar l’activitat professional esmentada. Per tant, les societats són meres “closques” que aquestes persones interposen a fi de prestar els seus serveis a tercers i poder facturar i tributar en nom de la societat i no en nom propi com a autònoms.

Actualment, ens trobem que l’Agència tributària està incrementant les inspeccions sobre les societats de professionals o d’artistes, ja que considera que moltes són instrumentals.

Les societats instrumentals i/o interposades són societats per a l’acompliment d’activitats que realment duen a terme persones físiques, però que s’han constituït exclusivament pels seus avantatges fiscals. Acostumen a ser societats que no tenen estructura i amb un sol administrador que és el que duu a terme l’activitat, i normalment la seva única activitat acostuma a ser facturar a través d’aquesta els ingressos que genera l’administrador.

Hisenda no s’oposa a l’ús de societats per dur a terme activitats professionals, ni tampoc per adquirir béns que els socis utilitzin per a finalitats personals.

Malgrat això, l’Agència tributària ha publicat una nota informativa a fi d’advertir a contribuents i assessors sobre els riscos que es poden derivar quan personal físiques interposen societats mercantils.

Una publicació que segueix la línia de la posició mantinguda per l’Administració tributària en els últims plans anuals de control tributari i que força sovint són noticia als mitjans de comunicació, ja que afecten algun personatge de l’àmbit públic.

Malgrat que aquesta estructura està perfectament permesa en l’ordenació jurídica espanyola, l’Agència tributària argumenta com el seu ús pot suposar regularitzacions i sancions sempre que no es compleixin una sèrie de criteris generals que l’Administració està aplicant en aquests casos.

En la nota informativa, l’AEAT se centra en dues classes de riscos; d’una banda analitza els riscos associats a la interposició per part del contribuent de societats per al desenvolupament de les seves activitats professionals; i de l’altra, aborda els riscos relatius a localitzar part del patrimoni de l’individu en societats de la seva titularitat.

Interposició de societats en el desenvolupament d’activitats professionals

Respecte a les societats a través de les quals es desenvolupin activitats professionals, Hisenda verificarà qui disposa dels mitjans humans i materials que permeten prestar els serveis. Si la societat no disposa d’una estructura per dur a terme l’activitat (o bé la té i no la destina a prestar els serveis esmentats), considerarà que hi ha una simulació i que la societat només s’ha constituït perquè els seus beneficis tributin en l’impost sobre societats i no en l’IRPF (el tipus marginal del qual sol ser molt més alt).

Tanmateix, en cas que efectivament es conclogui que l’entitat disposa de mitjans personals i materials adequats i que ha intervingut realment en l’operació de prestació de serveis, l’anàlisi de la tributació correcta d’aquest tipus d’operacions ha d’anar dirigida a determinar si les prestacions esmentades estan correctament valorades d’acord amb el que preveu l’article 18 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost sobre societats (d’ara endavant, LIS). Quan l’Administració tributària detecti la valoració incorrecta, la reacció consistirà en la regularització i, si escau, la sanció dels casos en què hi hagi una reducció il·lícita de la càrrega fiscal en alguna de les parts vinculades que derivi d’una valoració incorrecta de les operacions.

Regularització:

En cas que es detecti una valoració incorrecta, la Inspecció actuarà de la manera següent:

Calcularà la quota de l’IRPF del soci (o socis) i li imputarà la totalitat dels ingressos i les despeses de la societat (és a dir, com si la societat no existís), així com també i li imposarà sancions sobre la quantia que ha deixat d’ingressar.
Alhora, tornarà a la societat les quotes pagades en les liquidacions per l’impost sobre societats.

Atenció. En cas que la societat sí que disposi dels mitjans per dur a terme l’activitat (per exemple, disposa de local, ordinadors, mobiliari, treballadors, etc.), Hisenda es limitarà a comprovar si la retribució que percep el soci pels seus serveis s’ha valorat a preus de mercat (sempre que el soci tingui almenys el 25% del capital i es consideri que està vinculat amb la societat). A aquest efecte, aquesta condició es complirà (és a dir, es considerarà que la retribució s’ha valorat a preus de mercat) si, entre altres requisits, la seva quantia representa almenys el 75% del resultat comptable previ.

Societats amb béns no afectes

En altres ocasions els contribuents intenten localitzar una part rellevant del seu patrimoni en societats de la seva titularitat. La tinença per part del soci de béns o drets a través d’una societat no és a priori una qüestió que per si mateixa sigui susceptible de regularització, sempre que la titularitat i l’ús del patrimoni esmentat estiguin emparats en el títol jurídic corresponent i s’hagi tributat d'acord amb la veritable naturalesa de les operacions esmentades. No obstant això, l’experiència ha permès perfilar un conjunt de riscos associats al remansament de rendes en estructures societàries que sovint es manifesten en una certa confusió entre el patrimoni del soci i de la societat.

L’atenció de les necessitats del soci per part de la societat sol incloure tant la posada a disposició d’aquest de diversos béns, entre els quals és freqüent trobar l’habitatge (habitatge habitual i habitatges secundaris) i els mitjans de transport (cotxes, iots, aeronaus, etc.), sense que aquest estigui emparat en cap contracte d’arrendament o cessió d’ús; com la satisfacció de determinades despeses, entre les quals hi hauria les associades als béns esmentats (manteniment i reparacions) i altres despeses personals del soci (viatges de vacances, articles de luxe, retribucions del personal domèstic, manutenció, etc.).

En tots dos casos ens trobem amb conductes contràries a la norma que s’han d’evitar i que, normalment, es concreten en no registrar cap tipus de renda en seu de la persona física (encara que el cost d’aspectes privats de la seva vida l’assumeixi la societat). Per la seva part, en la societat, l’únic registre respecte d’aquestes partides sol ser la deducció de la despesa i, si escau, la deducció de les quotes d’IVA suportades en l’adquisició de béns i serveis que, si haguessin tingut directament com a destinatari un particular fora d’una activitat econòmica, mai no s’haurien pogut deduir. En altres ocasions, l’ús per part del soci d’un bé de la societat (generalment una casa, un vehicle, una embarcació o una aeronau) s’empara jurídicament en l’existència d’un contracte d’arrendament o de cessió d’ús.

En aquests casos, a fi de delimitar les possibles contingències fiscals, és determinant analitzar els contractes formalitzats per resoldre si en cas que hi hagi un contracte, la valoració de la cessió és correcta d'acord amb l’article 18 del LIS.

S’ha de fer especial referència a conductes més greus que s’han detectat, en les quals s’aparenten contractes d’arrendament entre soci i societat, fins i tot sovint pretesament acompanyades d’una prestació de serveis propis de la indústria hotelera, per intentar emparar la deducció de les quotes d’IVA, que en determinats casos ha portat a considerar l’existència de contractes simulats. O els casos en què es tracti de compensar en seu de la societat interposada els ingressos amb partides de despesa, com els esmentats abans, no relacionats de cap manera amb l’exercici de l’activitat professional per part de l’obligat tributari i que es corresponen amb les despeses o les inversions pròpies de la seva esfera particular.

En definitiva, totes aquestes conductes podrien tenir relacionades contingències regularitzables en els impostos sobre la renda de les persones físiques, l’impost sobre societats, l’impost sobre el valor afegit i l’impost sobre el patrimoni.

En concret:

• Si la cessió dels béns s’ha fet sense contracte, Hisenda pot imputar als socis vinculats (és a dir, als que tenen almenys un 25% del capital) un rendiment del capital mobiliari (com a dividend o retribució dels fons propis), que es quantificarà pel valor de mercat de la cessió esmentada.
• Les despeses generades per aquests béns (amortitzacions, reparacions, consums, etc.) es consideraran no deduïbles, ja que es tracta de béns que no estan relacionats amb l’activitat.
• En cas que hi hagi un contracte de cessió dels béns, Hisenda comprovarà que la societat ha computat un ingrés per lloguer i que aquest s’ha valorat a preus de mercat. En aquest cas, les despeses generades pels béns cedits sí que es consideraran fiscalment deduïbles