« TORNA A LA PÀGINA PRINCIPAL

Planificar la jubilació i el relleu generacional en una firma professional. Alguns consells i reflexions

Les raons que m'han portat a escriure aquest article bàsicament han estat dUEs. Una d'elles, potser la principal i primera, ha estat fruit de l'observació i del meu continu contacte amb companys de professió (advocats, economistes, etc.) i amb clients que són professionals i alhora titulars de despatxos petits i mitjans. La meva conclusió és que en general són molt pocs els professionals – titulars d'un despatx que han planificat i meditat sobre com abordar la jubilació. La segona raó és una reflexió purament personal. Quan SE superEN els 50 anys, ens comencem a plantejar preguntes “existencials” del tipus: el ritme de feina i responsabilitats que estic assumint ara, les podré mantenir als 58 anys o als 60 anys? Tinc equip o professionals que puguin substituir-me i continuar “portant les regnes”? El meu actual nivell de vida el podré mantenir o em veuré obligat a continuar treballant fins després de la jubilació? Als 35, 40 o 45 anys aquestes reflexions ni te les planteges.

A continuació, i sense voler donar lliçons de cap tipus, intentaré ordenar les situacions més habituals que ens trobem al sector respecte a la problemàtica de la jubilació, i a partir d'aquestes situacions cadascú podrà treure les seves pròpies conclusions.

Diferents situacions que se solen donar en el sector professional respecte a la jubilació

Bàsicament es podrien establir tres grans grups o problemàtiques:

1. Els professionals que són socis d'una gran firma. En general és una qüestió que ja està planificada i regulada estatutàriament. Normalment als 55 o 60 anys passen a una nova etapa, prèvia a la jubilació, on la implicació en el dia a dia és cada vegada menor. El que els anglosaxons denominen funcions d'Of Counsel.
2. Professionals amb un despatx professional propi, petit – mitjà, que han resolt el relleu generacional. És a dir, els seus fills han assumit la direcció i lideratge del despatx. Normalment els que han aconseguit “encaixar” la problemàtica del relleu, solen gaudir d'una segona joventut, perquè queden alliberats de la pressió del dia a dia i poden dedicar-se a “pensar” en el futur de despatx, a malcriar i fidelitzar als millors clients, a promocionar la firma, etc. He conegut casos d'èxit on el despatx ha patit una autèntica transformació en positiu, major facturació, millors clients, més notorietat i prestigi.

   També en aquest tipus de firmes, el titular i/o fundador, un cop jubilat definitivament, continua percebent uns ingressos del despatx pel fons de comerç generat, normalment en conceptes de dividends. Aquesta pràctica també convé regular-la estatutàriament i planificar-la des d'un punt de vista econòmic, perquè aquests ingressos “vitalicis” que percep el fundador o socis fundadors no poden llestar la tresoreria o recursos econòmics del despatx. Es poden buscar diferents fórmules, però recomano limitar-ho temporalment.

   He dit anteriorment que viuen una segona joventut aquells que han aconseguit resoldre el relleu generacional, no obstant això no és fàcil, ni podríem dir que sigui el més freqüent. He conegut moltíssims més casos on el titular ha de continuar estant al capdavant del despatx, perquè els seus fills no tenen capacitat ni preparació per assumir la direcció del despatx, i el més trist i dur és que aquests fills difícilment trobaran adaptació o una sortida en un altre despatx o empresa. El més intel·ligent en aquests casos per part del titular o fundador del despatx seria vendre'l, perquè quan ja no pugui dirigir-lo o hagi mort, tot sol ser més complicat. En una perspectiva de 5 – 10 anys, aquests despatxos desapareixeran, es produeix una pèrdua de clients gradual, els millors professionals solen marxar i de vegades fins i tot “arrosseguen” els millors clients. En resum s'arriba a una situació de deteriorament continu del valor del fons de comerç i prestigi del despatx.

3. Professionals que no tenen continuïtat o relleu, bé perquè no han tingut descendència, o bé perquè fins i tot tenint-la els fills s'han dedicat a una altra professió, o bé no han volgut vincular-se al despatx.

   En aquest grup ens podem trobar bàsicament dues situacions:

   c.1) Professionals que han aconseguit estalviar i generar un patrimoni durant la seva etapa professional més activa i a més a més han cotitzat al màxim a la Seguretat Social. En aquests casos el professional continua dirigint el seu despatx més per una qüestió vocacional i de satisfacció personal, que no per una raó econòmica. No obstant això arriba un moment que d'una forma natural, el titular decideix traspassar el seu despatx a un company, o fins i tot moltes vegades es traspassen o s'arriba a un acord amb els millors professionals o treballadors de la firma. l'única crítica que li faig a aquesta forma de procedir, és que en la majoria de les ocasions s'estableixen acords i condicions econòmiques no sempre òptimes per al venedor, si bé és comprensible, perquè de vegades hi ha un vincle emocional amb el passat, del qual és molt difícil desprendre's.

   c.2) Finalment hi ha aquells professionals que no han aconseguit estalviar prou per a la jubilació, i només compten amb la pensió de la jubilació, que en alguns casos és la mínima. Desgraciadament aquests professionals es veuen “obligats” a continuar dirigint el despatx, perquè sol ser la seva única font d'ingressos Per què s'ha arribat a aquesta situació? Bàsicament per una falta de previsió i també de vegades per una falta de realisme. La capacitat física i mental que un pot tenir als 50 anys, no és eterna, i segur que als 65 anys, encara que l'experiència acumulada és molta i és un actiu, no és recomanable estar encara “a les trinxeres” com si es tinguessin 50 o 45 anys. Aquests despatxos també solen entrar en declivi, si no s'han pres les mesures correctes a temps, perquè pugui transmetre el seu fons de comerç amb un valor màxim positiu.

IDEES I CONSELLS PER ACTUAR

Com a colofó d'aquest article inclouré alguns consells fruit de la meva experiència en processos de transmissió i fusió entre despatxos.

1. Aconseguir l'estalvi per a la jubilació ha de ser un objectiu: construir un patrimoni per complementar les pensions públiques i poder mantenir el nivell de vida durant l'etapa de jubilació.
2. No barrejar les finances personals/familiars amb les finances del despatx. Un despatx, encara que es tracti d'una firma unipersonal, s’ha de gestionar com una empresa. El que es “retira” el titular s’ha de considerar com a honoraris i/o com a distribució de benefici, però sempre és aconsellable i obligatori comptabilitzar-ho.
3. Si no hi hi ha relleu generacional, tot professional, igual que qualsevol empresari, hauria de preparar amb un any o dos d'antelació el despatx per a la seva venda més profitosa . Quan un pretén vendre casa seva, realitza una sèrie de millores com pintar-la, ordenar-la, arreglar avaries, etc. a fi de millorar el seu aspecte i que sigui més atractiva per la vista. Llavors amb més raó convé que el titular d'un despatx faci tots els passos per millorar el seu valor, minimitzar riscos, valorar el seu fons de comerç, etc. En definitiva, aconseguir que el seu despatx sigui atractiu a un bon nombre de potencials compradors.

   Optimitzar la venda del despatx en alguns casos pot significar la tranquil·litat econòmica per a la jubilació. La preparació és el 99% de l'èxit.

4. Si finalment decideix vendre el despatx als millors professionals o treballadors de la seva firma, abans és important tenir un “as a la màniga”. A la seva taula ha de disposar com a mínim d'una o dues ofertes en ferm de potencials compradors externs.

Per posar punt i final a aquest article ho farem amb una frase de Javier Fernández Aguado del seu llibre “La felicidad posible”:

“La nostra vida és necessàriament projectiva: tot el que fem està en funció de metes. Per això és fonamental definir-les bé, perquè el nostre esforç no sigui erm, o fins i tot de vegades contrari als objectius marcats”

Un economista amb despatx propi