« TORNAR A LA PÀGINA PRINCIPAL

1. Reducció d'aportacions a plans de pensions
   A efectes de practicar la reducció a la base imposable, s'ha de tenir en compte l'import de les aportacions efectivament realitzades. Per tant, si en mobilitzar un pla de pensions els drets consolidats s’han incrementat, aquesta diferència sobre les aportacions no es pot considerar com a aportació amb dret a reducció a la base imposable...
2. Inclusió de dos fills menors d'edat com a cotitulars d'un compte bancari
   Els fons dipositats en un compte bancari obert a nom de dos titulars o més amb el caràcter d'indistint o solidari no pertanyen per aquest sol fet a tots els cotitulars, sinó que aquesta titularitat de disposició solidària significa que qualsevol dels esmentats titulars té, enfront del banc dipositari, facultats dispositives del saldo que doni el compte. La titularitat dominical sobre aquests fons i, si s’escau, l'existència de condomini sobre ells, haurà d’estar determinada únicament per les relacions internes entre els dos titulars i, més concretament, per l'originària pertinença dels fons o el numerari de què es nodreix aquest compte, qüestió que haurà de ser provada fefaentment per qui vulgui fer valer aquest dret enfront de tercers..
3. Contracte de lloguer amb opció a compra d'un habitatge, que constitueix la seva residència habitual
   El còmput dels tres anys de residència habitual, per aplicar la deducció a l'IRPF, està lligat al de titularitat del ple domini de l'immoble, encara que sigui parcial, i no es pot tenir en consideració el temps, immediatament previ a l'adquisició, durant el qual el contribuent pugui estar residint a l'habitatge en qualitat d'arrendatari. Per tant, la pràctica d'aquesta deducció es podrà iniciar en aquell exercici fiscal en què es produeixi l'adquisició jurídica de l'habitatge. No obstant això, amb la finalitat de facilitar l'accés a l'habitatge, la Llei de l'impost preveu la possibilitat de practicar la deducció amb caràcter previ a l'adquisició jurídica en aquells casos en què siguin dipositades quantitats en els anomenats comptes habitatge en els termes que s’estableixen reglamentàriament. Igualment, de manera reglamentària, es regula una altra possibilitat d'inversió prèvia a l'adquisició, en assimilar a aquesta la seva construcció..
4. Professional que pertany a una mutualitat de previsió social a la qual realitza aportacions.
   Si hi ha hagut aportacions a la mutualitat de previsió social que han pogut ser objecte de reducció a la base imposable per complir els requisits, les prestacions per mort i incapacitat tributaran en tot cas a l'IRPF com a rendiments del treball a integrar a la base imposable general, amb independència que les aportacions hagin estat o no efectivament reduïdes...

1. Reducció d'aportacions a plans de pensions

Direcció General de Tributs (DGT): 28-07-2010
NÚM. CONSULTA VINCULANT: V1749-10

Resposta

L'article 51 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l'impost sobre la renda de les persones físiques (BOE de 29 de novembre), en relació amb les reduccions per aportacions i contribucions a sistemes de previsió social, disposa que:

Per la seva banda, l'article 52.1 de la mateixa Llei 35/2006 estableix com a límit màxim anual de reducció, per al conjunt de les aportacions als sistemes de previsió social que, d’acord amb el que preveu l'article 51.6 de la llei poden donar dret a reducció a la base imposable general, la menor de les quantitats següents:

Així mateix, a l'article 50.1 de la Llei 35/2006 s'estableix un altre límit de reducció que s'ha de tenir en compte, consistent en què la base liquidable general no pot resultar negativa com a conseqüència de la reducció, entre d'altres, per aportacions a plans de pensions.

D'altra banda, es permet la mobilització dels drets consolidats o econòmics entre determinats sistemes de previsió social. Així, la disposició addicional vint-i-dosena de la Llei 35/2006 determina: “Els diferents sistemes de previsió social a què es refereixen els articles 51 i 53 d'aquesta llei podran dur a terme mobilitzacions de drets econòmics entre ells. Reglamentàriament s'establiran les condicions sota les quals es poden efectuar les mobilitzacions, sense conseqüències tributàries, dels drets econòmics entre aquests sistemes de previsió social, tenint-ne en compte l'homogeneïtat del seu tractament fiscal i les característiques jurídiques, tècniques i financeres.”

Per tant, d'acord amb els preceptes anteriors i, amb l’objectiu de practicar la reducció a la base imposable, cal atenir-se a les aportacions efectivament realitzades, sense que tingui incidència fiscal el fet que el valor dels drets consolidats en una data determinada hagi estat incrementat com a conseqüència de l'obtenció de rendiments derivats de les inversions del fons de pensions en què estigui integrat el pla. En conseqüència, la referida plusvàlua no pot ser considerada com una aportació amb dret a reducció a la base imposable.

Us ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l'apartat 1 de l'article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.

ˆ PUJAR

Inclusió de dos fills menors d'edat com a cotitulars d'un compte bancari

Direcció General de Tributs (DGT): 22-09-2010
NÚM. CONSULTA VINCULANT: V2101-10

Resposta

L'anàlisi de la propietat dels diners dipositats en comptes bancaris i de les facultats de disposició sobre aquests, ja siguin solidaris o indistints, exigeix distingir entre titularitat de disposició i titularitat dominical. A més a més, respecte a la primera, cal diferenciar les facultats de disposició sobre un compte indistint segons si viuen els cotitulars o ha mort algun d'ells, per a la qual cosa s’han d’examinar les normes civils i la jurisprudència relatives als dipòsits bancaris, cosa que ja ha estat objecte d'estudi per aquesta Subdirecció en consultes V-1020-05 i V-1303-05 de data 7 i 30 de juny de 2005, respectivament, el contingut de les quals s'exposa a continuació:

Primer: Distinció entre titularitat de disposició i titularitat dominical

Sobre això, cal indicar, en primer lloc, que el dret tributari no modifica la titularitat dels béns i drets i així s'estableix amb caràcter general a l'article 7 de la Llei 19/1991, de 6 de juny, de l'impost sobre el patrimoni (BOE de 7 de juny de 1991), on es determina el següent:

De l'article anterior es desprèn amb tota claredat que no hi ha un sistema d'atribució de béns o drets diferent de l'àmbit fiscal al qual correspon en l'ordenament jurídic general. No obstant això, és ben conegut que la titularitat dels saldos dels comptes de dipòsit que figuren a nom de diverses persones de manera indistinta és una qüestió que ha estat objecte d'anàlisi per diverses instàncies, però que el Tribunal Suprem ha aclarit en diferents sentències, per exemple en la de 19 de desembre de 1995, en què els fonaments de dret tercer i quart recullen la jurisprudència que cal seguir en aquests casos –amb citacions d'anteriors sentències del mateix tribunal (sentències de 24 de març de 1971, 19 d'octubre de 1988, 8 de febrer de 1991, 23 de maig de 1992, 15 de juliol de 1993, 15 de desembre de 1993 i 21 de novembre de 1994)–, i que aquest centre directiu entén plenament aplicable.

El Tribunal Suprem hi diu, entre altres coses, el següent:

FONAMENT DE DRET TERCER.- La sala, en línia de principi, i a propòsit de l'objecte litigiós que versa sobre la propietat dels saldos econòmics existents en els comptes corrents o les llibretes al•lusius als dipòsits bancaris propietat del titular premort que autoritza l’entitat respectiva perquè figuri també com a cotitular d’aquests el seu nebot, el demandat avui recorregut ha de precisar:

1r) Dins dels avui anomenats “contractes bancaris”, segons la doctrina, el contracte de compte corrent és en el dret espanyol una figura atípica […] enquadrable en el nostre dret dins del marc general del contracte de comissió […] Així mateix, pel que fa al seu significat jurídic comercial, el compte corrent bancari va adquirint cada vegada més autonomia contractual, es deslliga del dipòsit bancari que li servia de base i només actua com a suport comptable. En tot cas, el compte corrent bancari expressa sempre una disponibilitat de fons a favor dels seus titulars contra el banc que els reté […]

2n) Però la seva problemàtica es presenta a l'hora de distingir entre la disposició o gestió dels seus fons o numerari i la propietat d’aquests, sobretot, quan ha mort el seu titular, i quan l'esmentat compte o dipòsit figuri obert a nom de dos titulars o més […] ja que, llavors, apareix el conflicte sobre si el propietari va ser el premort i d'ell derivar-lo mortis causa als seus drethavents o, bé, ho és el titular supervivent, eventualitat aquesta que en la pràctica bancària s'acostuma a resoldre sobre la base dels articles 1.137 i 1.138 del Codi civil en el sentit que, si el compte figurava mancomunadament, només se’n podia disposar amb la firma de tots els titulars, i no quan s'està amb el ritu del compte “indistint o solidari”, que ha de figurar expressament, ja que, llavors, qualsevol d'ells pot disposar de part o del tot i fins a resoldre’l o extingir-lo via article 279 del Codi de comerç, amb la qual cosa es projecta aquesta tesi, si s’escau, en l’adscripció dominical, excloent-ne la mortis causa, a favor del supervivent.

3r) En línia jurisprudencial, […] partint, entre d'altres, de la sentència de 24 de març de 1971, “és inacceptable el criteri que els diners dipositats en els comptes indistints va passar a ser propietat de la recurrent, pel sol fet de figurar com a titular indistint, no propietari […]; els dipòsits indistints no pressuposen comunitat de domini sobre els objectes dipositats, i cal atenir-se al que resolguin els tribunals sobre la seva propietat; incumbeix al drethavent del dipositant l’acció per reivindicar de la persona designada en el dipòsit indistint els efectes que n’hagués retirat sense títol per emparar-se’n”; i així, s'ha confirmat en sentència de 8 de febrer de 1991 que “[…] el mer fet d'obertura d'un compte corrent, en forma indistinta, a nom de dues (o més) persones, com a norma general, l’únic que comporta prima facie, pel que fa a les relacions derivades del dipòsit irregular en què tot compte corrent bancari es recolza, és que qualsevol dels esmentats titulars tindrà, enfront del banc dipositari, facultats dispositives del saldo que doni el compte, però no determina, per si mateix, l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals, sobre l'esmentat saldo dels dos (o més) titulars indistints del compte, ja que això haurà d’estar determinat únicament per les relacions internes entre els dos titulars i, més concretament, per l'originària pertinença dels fons o numerari de què es nodreix aquest compte […]”; i es reitera en la sentència de 15 de desembre de 1993 que “[…] s’ha de tenir en compte que, si bé figuren en aquesta classe de negocis uns titulars, que podem denominar «titulars bancaris», això només significa que aquesta circumstància és més aviat operativa per a la dinàmica del contracte, el que influeix i determina prima facie, pel que fa a les relacions del dipòsit que es porta a terme, és que qualsevol dels esmentats titulars ostenta facultats de disposició enfront del banc, bé individualment o conjuntament, però no estableix l'existència d'un condomini i menys per parts iguals, ja que aquest el fixa les relacions internes dels titulars i, més concretament, en raó a l'originària pertinença dels fons dipositats […]”; per tant, doncs, no hi ha presumpció ni de titularitat dominical ni d'atribució per meitat o parts iguals, ja que això es relega a la prova dins de les relacions internes entre els titulars bancaris, i pot, en certa manera, ser una variant la sentència de 21 de novembre de 1994 (“[…] si partim de la base que per no haver-se acreditat la propietat exclusiva de la quantitat existent en el compte corrent indistint a favor de cap dels seus cotitulars, i per aplicació del precepte de l'article 1138, calia presumir dividit el crèdit del banc en tantes parts com fossin els deutors, per la qual cosa, a la mort d'un cotitular, tots dos eren propietaris de la meitat de la suma dipositada en el banc, una vegada produït l'òbit d'un d'ells, i fins i tot sense necessitat de procedir a la partició de l'herència, la suma el domini de la qual pertanyia a la titular morta va haver de passar als seus hereus”), que estableix, en canvi, la presumpció d'aquesta propietat per meitat entre els dos cotitulars.

4t) En definitiva, i ratificant aquesta línia jurisprudencial, i llevat d'algun cas en particular, on bé per la forma d'haver-se practicat l'obertura del compte, o més aviat, la finalitat o intenció reflectida en l'autorització ex post després de la precedència per l'únic titular, quan així, a més a més, ho apreciï la sala a quo, no és possible l'atribució de propietat del saldo per la mera referència a la repetida cotitularitat, sinó que s’ha d'integrar amb la penetració jurídica en les relacions particulars dels interessats: fons comú, societat existent, o bé nexe de parentiu, amistat, gestió conferida, autorització o mandat, en respectiva.

FONAMENT DE DRET QUART. Aplicant l'anterior doctrina al recurs, […] no deixa cap dubte que si es manté la propietat exclusiva d’aquest sobre les llibretes corresponents –així s'escriu […] “obertes al meu nom, propietari d’aquestes […]”–, el nou cotitular designat ho era simplement als efectes de poder disposar dels esmentats fons en vida del propietari designant o autoritzant, per la qual cosa, després de la seva mort, és evident que el dipòsit existent havia d'integrar el seu patrimoni relicte referit als seus hereus […].

D'acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, doncs, els fons dipositats en un compte bancari obert a nom de dos titulars o més amb el caràcter d'indistint o solidari no pertanyen per aquest sol fet a tots els cotitulars (la cotitularitat no determina, per si sola, l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals), sinó que el que aquesta titularitat de disposició solidària significa és que qualsevol dels esmentats titulars tindrà, enfront del banc dipositari, facultats dispositives del saldo que doni el compte. La titularitat dominical sobre els esmentats fons i, si s’escau, l'existència de condomini sobre ells haurà d’estar determinada únicament per les relacions internes entre els dos titulars i, més concretament, per l'originària pertinença dels fons o numerari de què es nodreix aquest compte, qüestió que haurà de ser provada fefaentment per qui vulgui fer valer aquest dret enfront de tercers.

Segon: Distinció entre les facultats de disposició sobre un compte indistint segons que visquin els cotitulars o hagi mort algun d'ells

Ja s'ha dit que el mer fet d’obrir un compte corrent, en forma indistinta, a nom de dues persones o més, l’únic que comporta prima facie, pel que fa a les relacions derivades del dipòsit irregular en què tot compte corrent bancari es recolza, és que qualsevol dels titulars tindrà, enfront del banc dipositari, facultats dispositives del saldo que doni el compte (titularitat de disposició). Per tant, qualsevol d'ells pot disposar de part o del tot i fins a resoldre’l o extingir-lo via article 279 del Codi de comerç. Tot això, amb independència de la titularitat dominical, que s’ha de provar d'acord amb dret i al marge de la prova sobre la cotitularitat de disposició del compte.

Ara bé, aquesta titularitat de disposició total sobre el saldo del compte només mantindrà la seva vigència mentre en visquin els cotitulars (llevat que abans decideixin resoldre o modificar les condicions del contracte), però no es pot estendre més enllà de la mort d'algun d'ells, ja que, en aquell moment, entren en joc les disposicions civils que regulen la successió del mort. Com ha dit el Tribunal Suprem en la sentència comentada, “[…] a la mort d'un cotitular, […] i fins i tot sense necessitat de procedir a la partició de l'herència, la suma el domini de la qual pertanyia a la titular morta va haver de passar als seus hereus”.

És a dir, a partir del moment de la mort d'un dels cotitulars, l'altre –o els altres– deixa de tenir facultat de disposició sobre la part del saldo del compte indistint la titularitat dominical del qual corresponia al mort, que s’ha d’integrar en el capital relicte del causant i passar als seus drethavents (hereus o legataris), segons el que es disposa en els articles 659 (“L'herència comprèn tots els béns, els drets i les obligacions d'una persona, que no s'extingeixin per la seva mort”) i 661 (“Els hereus succeeixen el difunt pel fet només de la seva mort a tots els seus drets i obligacions”) del Codi civil.

Per tant, la inclusió de dos fills menors d'edat com a titulars en el compte bancari a priori no té per si mateixa transcendència fiscal en no poder entendre's que, com assenyala el Tribunal Suprem, els diners dipositats en els comptes, encara sent aquests indistints, hagin passat a ser propietat dels fills pel sol fet de figurar aquests com a titulars, ja que els dipòsits indistints no pressuposen comunitat de domini.

Caldrà atenir-se, per tant, a les relacions internes entre els diferents titulars del compte i l'originària pertinença dels fons o el numerari de què es nodreix.”

Per tant, en el supòsit plantejat, si els fons pertanyien al pare originàriament, el simple fet de la inclusió dels fills com a titulars en el compte, l’únic que comportaria seria que qualsevol dels titulars tingués, enfront de l'entitat financera, facultats dispositives del saldo que doni el compte, sense determinar l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals, sobre aquest saldo, facultats dispositives que, tractant-se de fills menors, no sembla evident que sigui la finalitat pretesa.

Per contra, si els fons pertanyien al pare originàriament però s'ha produït una transmissió de la titularitat dominical d’aquests als fills mitjançant donació, serà aquesta, la donació, la que tingui la corresponent transcendència fiscal, i això tant si, a més a més, es produeix o no la inclusió dels fills com a titulars en el compte corrent.

La transcendència fiscal deriva del que disposa la Llei 29/1987, de 18 de desembre (BOE de 19 de desembre de 1987), que regula l'impost de successions i donacions, d’acord amb el seu article 3.1.b) “Constitueix el fet imposable: […] b) L'adquisició de béns i drets per donació o qualsevol altre negoci jurídic a títol gratuït i entre vius”. D'altra banda, respecte al subjecte passiu, disposa l'article 5.b. que “Estaran obligats al pagament de l'impost a títol de contribuents, quan siguin persones físiques:

[…]

En les donacions i altres transmissions lucratives entre vius equiparables, el donatari o l'afavorit per elles.

[…]

Per tant, la donació de diners pel consultant als seus fills constituiria el fet imposable de l'impost de successions i donacions pel concepte de donació, impost que hauria de ser satisfet pels fills del consultant, en la seva condició de donataris. L'impost hauria de ser declarat i ingressat a la comunitat autònoma competent, que seria la corresponent a la residència habitual dels fills del consultant.

La tributació de l'impost de donacions exclouria el gravamen per l'impost sobre la renda de les persones físiques en virtut del que disposa l'article 4 del Reial decret 1629/1991, de 8 de novembre, pel qual s'aprova el reglament de l'impost de successions i donacions que estableix la incompatibilitat entre aquest impost i l'impost sobre la renda de les persones físiques en disposar que “En cap cas un mateix increment de patrimoni no pot quedar gravat per l'impost de successions i donacions i per l'impost sobre la renda de les persones físiques”.

CONCLUSIONS:

Primera: L'anàlisi de les facultats de disposició sobre comptes bancaris solidaris o indistints exigeix distingir entre titularitat de disposició i titularitat dominical. Sobre això, cal indicar que no hi ha un sistema d'atribució de béns o drets en l'àmbit fiscal diferent al de l'ordenament jurídic general. El dret tributari no modifica la titularitat dels béns i drets, per la qual cosa aquesta es regeix, a efectes tributaris, per les normatives substantives civils o administratives que resultin aplicables.

Segona: D'acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, els fons dipositats en un compte bancari obert a nom de dos titulars o més mb el caràcter d'indistint o solidari no pertanyen per aquest sol fet a tots els cotitulars (la cotitularitat no determina, per si sola, l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals), sinó que aquesta titularitat de disposició solidària significa que qualsevol dels esmentats titulars tindrà, enfront del banc dipositari, facultats dispositives del saldo que doni el compte. La titularitat dominical sobre els esmentats fons i, si s’escau, l'existència de condomini sobre ells, haurà d’estar determinada únicament per les relacions internes entre els dos titulars i, més concretament, per l'originària pertinença dels fons o el numerari de què es nodreix aquest compte, qüestió que ha de ser provada fefaentment per qui vulgui fer valer aquest dret enfront de tercers.

Tercera: No és possible establir a priori el percentatge dels diners dipositats en comptes bancaris solidaris o indistints que correspon a cadascun dels cotitulars d’aquests comptes, sinó que aquesta qüestió ha de ser provada pels interessats.

Quarta: Si s'hagués produït una donació del pare als seus fills menors tributaria en l'impost de successions i donacions, i serien subjectes passius els fills, que en cap cas no quedarien gravats per l'impost sobre la renda de les persones físiques.

Us ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l'apartat 1 de l'article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.

ˆ PUJAR

Contracte de lloguer amb opció a compra d'un habitatge, que constitueix la seva residència habitual

Direcció General de Tributs (DGT): 20-12-2010
NÚM. CONSULTA VINCULANT: V2761-10

Resposta

La deducció per inversió en habitatge habitual es recull en els articles 68.1 i 78 de la Llei de l'impost sobre la renda de les persones físiques, aprovada per la Llei 35/2006, de 28 de novembre (BOE de 29 de novembre), d'ara endavant LIRPF, i en el primer d'ells, concretament en el seu número 1r, lletra a), s'estableix la configuració general de la deducció, que estableix que, d'acord amb uns requisits i unes circumstàncies determinats, “els contribuents podran aplicar una deducció per inversió en el seu habitatge habitual”. Aquesta deducció s'aplica sobre “les quantitats satisfetes en el període de què es tracti per l'adquisició o rehabilitació de l'habitatge que en constitueixi o n’hagi de constituir la residència habitual”.

El concepte d'habitatge habitual del contribuent ve recollit, en desenvolupament de l'article 68.1.3r de la LIRPF, a l'article 54 del reglament de l'impost, aprovat pel Reial decret 439/2007, de 30 de març (BOE de 31 de març), d'ara endavant RIRPF; es considera com a tal, amb caràcter general, “l'edificació que constitueixi la seva residència durant un termini continuat de, com a mínim, tres anys”, llevat que hi concorrin unes circumstàncies determinades que necessàriament exigeixin un canvi d'habitatge en un termini inferior. Per considerar que l'habitatge constitueix la residència habitual des de la seva adquisició, “ha de ser habitat de manera efectiva i amb caràcter permanent pel mateix contribuent, en un termini de dotze mesos, comptats a partir de la data d'adquisició o terminació de les obres”.

D’acord amb això, cal concloure que per considerar un habitatge com a habitual, i poder, amb caràcter general, practicar la deducció per inversió en habitatge habitual, es requereix que concorrin en el contribuent dos requisits: l'adquisició jurídica del seu ple domini, encara que aquest sigui compartit, i que constitueixi o hagi de constituir la seva residència habitual durant un termini continuat de, com a mínim, tres anys.

És criteri d'aquest centre directiu que el còmput dels tres anys de residència habitual està lligat al de titularitat del ple domini de l'immoble, encara que sigui parcial, per la qual cosa no es pot tenir en consideració el temps, immediatament previ a l'adquisició, durant el qual el contribuent hagi estat residint en l'habitatge en qualitat d'arrendatari.

Per tant, la pràctica d'aquesta deducció es pot iniciar en aquell exercici fiscal en què es produeixi l'adquisició jurídica de l'habitatge. No obstant això, amb la finalitat de facilitar l'accés a l'habitatge, la Llei de l'impost preveu la possibilitat de practicar la deducció amb caràcter previ a l'adquisició jurídica en aquells casos en què siguin dipositades quantitats en els anomenats comptes habitatge en els termes que s'estableixen reglamentàriament. Igualment, de manera reglamentària, es regula una altra possibilitat d'inversió prèvia a l'adquisició, en assimilar a aquesta la seva construcció.

En conseqüència, per les quantitats que el contribuent satisfaci per l'arrendament associat amb un dret d'opció de compra, no pot practicar la deducció per inversió en habitatge habitual en no enquadrar-se aquests pagaments en cap dels supòsits de deducció que considera l'impost.

Amb independència de l'anterior, pel que fa a la deducció per lloguer, la disposició final sisena de la Llei 51/2007, de 26 de desembre, de pressupostos generals de l’estat per al 2008 (BOE de 27 de desembre) va afegir, amb efectes des de l’1 de gener de 2008 i vigent en l'exercici 2010 a què es refereix la consulta, un apartat 7 a l'article 68 de la LIRPF, que regula la deducció per lloguer de l'habitatge habitual, i que estableix que:

Del precepte citat es conclou que, als efectes de poder practicar la deducció per lloguer de l'habitatge habitual, es requereix que el contribuent satisfaci quantitats en concepte de lloguer del seu habitatge habitual durant el període impositiu, i que la seva base imposable sigui inferior a 24.020 euros anuals.

Per tant, per les quantitats que el contribuent pagui en concepte d'arrendament de l'habitatge habitual pot aplicar la deducció per lloguer de l'article 68.7 de la LIRPF des que hagi fixat la seva residència en l'habitatge i sempre que compleixi els requisits establerts a la normativa de l'impost per aplicar aquesta deducció (que la seva base imposable sigui inferior a 24.020 euros).

Us ho comunicoamb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l'apartat 1 de l'article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.

ˆ PUJAR

Professional que pertany a una mutualitat de previsió social a la qual realitza aportacions

Direcció General de Tributs (DGT): 15-12-2010
NÚM. CONSULTA VINCULANT: V2695-10

Resposta

L'article 17.2.a).4a de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l'impost sobre la renda de les persones físiques (BOE de 29 de novembre), disposa que tenen la consideració de rendiments del treball:

Per la seva banda, l'article 51.2 de l'esmentada Llei 35/2006, de 28 de novembre, determina la possibilitat de reduir a la base imposable general les aportacions a mutualitats de previsió social sempre que es compleixin els requisits següents:

En conclusió, si han existit aportacions a la mutualitat de previsió social que han pogut ser objecte de reducció a la base imposable per complir els requisits establerts a l'article 51.2 reproduït anteriorment, les prestacions per mort i incapacitat tributen en tot cas en l'impost sobre la renda de les persones físiques, com a rendiments del treball a integrar a la base imposable general, amb independència que les aportacions hagin estat o no efectivament reduïdes.

Us ho comunico amb efectes vinculants, d’acord amb el que disposa l'apartat 1 de l'article 89 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària.

ˆ PUJAR