Actualitzi el seu navegador

Actualitzi el seu navegador

Està fent servir una versió antiga del seu navegador. Li recomanem que l’actualitzi o canviï d’explorador per millorar la seva experiència al web.

Corporatiu
OficinesAjuda

Seny

Seny.

Carme Ruscalleda
Carme Ruscalleda
Carme Ruscalleda

Carme Ruscalleda

Seny segons Carme Ruscalleda

Treballo en un món molt complex, complex perquè treballem amb productes naturals irrepetibles; també hi ha un equip humà irrepetible. Tots som diferents. Per tant, hi ha d'haver un ordre, hi ha d'haver un programa molt après, molta voluntat de fer-lo, molta exigència des de la direcció i des de cada un dels artífex que estan especialitzats en el seu treball. La nostra és una feina que és ben bé com un motor, que hi ha una engegada i automàticament es posen en marxa totes les partides. Per tant, el més difícil del nostre treball, més que tenir una idea, més que trobar aquell producte que és difícil de trobar, és poder cohesionar aquest equip humà, no? –és el més difícil–; que ningú, doncs, s'adormi; que ningú faci el treball només per fer-lo, per pelar hores, sinó amb la voluntat de fer quelcom diferent, quelcom amb qualitat.

Crec que, encara que sigui la responsable de tot el que oferim, he de transmetre il·lusió, he de transmetre passió i he de transmetre voluntat d'estar per la feina, de no badar. Ja tindrem un temps per relaxar-nos, perquè sempre tenim aquella hora del pati per deixar-nos anar i fer una altra cosa, però quan estem en marxa, quan s'ha aixecat el teló, quan tenim la gent a taula no hi ha pas temps per distreure'ns. No sóc només jo que avisarà, segurament que un company avisarà l'altre, perquè de tota aquesta cadena productiva un gall no ens el volem permetre.

He rebut –vaig rebre fa temps, quan estàvem travessant aquest desert, aquest desert tan magre per arribar a posicionar la casa– propostes molt serioses per traslladar el restaurant a Barcelona. Llavors la canalla era petita. Evidentment que sempre mesuràvem i dèiem: «Ostres, un establiment com el nostre hauria de ser a la ciutat.» A la ciutat sempre m'ha semblat que hom pot vendre sabatetes de color de rosa i prou, perquè sempre hi ha algú que busca aquell producte especial, i, en canvi, fora ciutat has d'oferir un producte que motivi un viatge. Hi havia sempre a la nostra ment: «Quina pena no ser a Barcelona.» I, en canvi, quan arriba un moment que t'arriba una proposta seriosa de traslladar aquell treball –traslladar-lo, fer maletes i traslladar-hi la família–, vàrem posar sobre la balança potser aquell entorn, no?, aquella pau que hi ha al carrer; aquell veí que et trobes, que hi pots fer petar la xerrada, potser només de creuar el carrer; aquells col·legis a la vora, que la canalla pot anar-hi en bicicleta; aquell baixar a l'andana, creuar-la i anar-te a rentar els peus un dia que tens un dia gris. Tot això ho vàrem posar a la balança i ens vàrem dir: «No, continuarem lluitant i que vinguin fins aquest racó de Maresme.»

Jo crec que la perfecció no existeix, i que no podrem mai assolir aquella puntuació de deu punts, i que realment són cotes per als deus, i que som humans, i que ens equivoquem cada dia. Però això no treu que no parem de treballar i de buscar-la, aquesta perfecció, que, encara que sapiguem que no l'assolirem, doncs, hi arribarem a la vora.

Jo crec que el seny és una actitud, una actitud que cal cultivar quan hom té un projecte. El seny..., crec que valores els pros i els contres, els perills, els riscos i els avantatges, tot allò que et donarà el que t'has proposat. El seny crec que analitza la jugada i saps molt bé què t'hi jugues. I, alhora, com que el que vols aconseguir és una cosa que et farà feliç, et compensa; et compensa, doncs, els revessos que et trobaràs al camí, que ja has analitzat perquè el seny ja t'estava transmetent que te'ls trobaries.

És un motor; és un motor que es retroalimenta; és un motor que és capaç de driblar dificultats perquè les veia a venir o perquè ja ha preparat com solucionar-les.

Bé, el consell assenyat és que si creus en aquell projecte, si creus en aquella idea, si sents aquella força emprenedora que t'acompanya, persegueix aquest objectiu, persegueix la meta, no escatimis, procura no fer-hi trampes. No pots enganyar una altra persona. El primer que hi ha de creure ets tu. I amb qualitat els convenceràs sempre.

És que no m'he plantejat la jubilació, encara. No ho sé, segurament, mira, en jubilar-me m'hauria agradat aprendre a tocar el piano, però potser no m'acompanyarà l'agilitat, ni mental ni de les mans. Però segurament que voldré aprendre alguna cosa.

Pantà de Sau, Vilanova de Sau.
David Caraben
David Caraben
David Caraben
David Caraben

David Caraben

Seny segons David Caraben

Sempre m'han agradat molt més les bandes que no pas els solistes, no?, l'artista aquest d'escenari, el superdotat, el que té una veu fantàstica, el que és un intèrpret collonut. Igual que l'erudit; també m'emprenya, no? O sigui, a mi m'agrada molt més el que és capaç d'integrar molt les seves petites virtuts per fer ressaltar les virtuts dels altres, no? I llavors, doncs, m'agrada a mi la música feta amb banda, m'agrada que la cançó, encara que la pugui haver escrit jo, la compartim tots i finalment sigui una cançó de tots i treballem tots al servei de la cançó, no?, i no només un ego trip en el qual jo imposi coses, sinó que els punts de vista dels altres enriqueixen la meva visió inicial.

Tu et vas formant, escoltant altres cançons, estudiant les estructures de les cançons, intentant entendre com funcionen, no?, i adonant-te que hi han lleis, a les cançons. Quan normalment les cançons expressen bàsicament sentiments que els éssers humans no tenim gaire ben endreçats, no?, que tenim sentiments romàntics, sentiments d'anhels, necessitats bàsiques de l'esperit. I, llavors, lo xulo és que precisament les cançons, que són, doncs, els vehicles que millor capturen aquestes coses que no tenim gaire ben resoltes els éssers humans, tenen les seves lleis, tenen les seves normes i, per tant, tenen el seu ordre. I escriure cançons, vulguis que no, vol dir endreçar, ordenar l'experiència humana. Però nosaltres vam titular un àlbum, precisament, Ordre i aventura, no?, perquè és en aquest equilibri on es troba segurament, doncs, el que necessitem tots, que és endreçar l'experiència vital i trobar-li significat a les coses. I, per tant, sabem que només hi trobarem un sentit, a les coses, si les endrecem una mica.

I precisament, doncs, en la feina artística he trobat el meu ordre. I d'alguna manera jo crec que a tots ens agradaria viure en l'ordre aquest artificial d'una obra d'art, a tots ens agradaria formar part d'una composició i d'un quadre collonut, no?, que alhora contingui tots els elements irracionals amb què ens enfrontem a la vida, però que sigui agradable a la vista. I tots voldríem ser això–una mica com la cançó aquesta de «La forma d'un sentit» no?–, tots hem volgut ser una cançó, tots hem volgut ser allà, amb aquell ordre momentani per trobar el nostre lloc al món. I és una mica això. Aquest és l'exercici del que fa cançons, de l'artista, d'endreçar l'experiència i tal.

Si hi ha algun èxit en Mishima ha sigut, doncs, potser sí, partir d'aquest punt inicial en el qual els propòsits eren molt humils i haver anat treballant a poc a poc, sabent que estàvem aquí per aprendre i que, a base d'insistir-hi, trobaríem una manera de dir les coses pròpia i seria una experiència enriquidora, no? Tenir aquesta relació amb la teva feina i no la de reclamar-li, doncs, fruits immediatament, fruits d'una manera molt radical i, bé, fugir una mica precisament de la urgència, no?, que la urgència fos exclusivament la que tens d'expressar coses i la que tens d'estar amb gent i la que tens de compartir experiència. Aquesta és l'única urgència vàlida. L'altra: saber que, doncs, els fruits arribarien amb el pas del temps.

El seny i totes les formes que té el seny, no?, que això és la intel·ligència, el sentit comú, saber estar, doncs, en realitat també són aspiracions, també són ideals que ens marquem pel simple fet que vivim vides desendreçades, que no acabem d'entendre de què va tot això, no? Llavors, doncs, cada vegada en aquest món som més gent, amb més impulsos propis, amb més herències, i evidentment el que es va demostrant amb el pas dels anys és que només d'una manera pausada i tranquil·la es pot arribar a grans conclusions, i parlant tranquil·lament. I, per tant, és un projecte, és una cosa que s'ha de buscar, no és una cosa que necessàriament només tinguem, no?

Bosc d'Espinelves, Osona.
David Miret
David Miret
David Miret
David Miret
David Miret
David Miret

David Miret

Seny segons David Miret

Si et demanés per signes identitaris de la cultura catalana, em parlaries dels castellers i per què?

Sí, home, si parlo de la cultura catalana i no parlo dels castells, no s'entendria la meva essència, o la meva vida, o la meva... Jo sempre he viscut entorn del món casteller. Mon pare ja era casteller, jo sóc dels nadons típics que anava en el cotxet vestit de casteller, ho he viscut sempre i m'ho he sentit molt propi i molt català, tot i que no he fet mai castells per reivindicar el meu fet català; he fet castells perquè m'ho he trobat a la vida i perquè ho he sentit dintre i ho he incorporat.

I parlant més del que serien els valors de la cultura catalana i els castellers, per què creus que si haguéssim de definir la cultura catalana hi inclouríem els castellers?

Als catalans ens agrada tenir les coses una mica ordenades, som treballadors, tenim clar que sense esforç no tires endavant, sense entrega, sense compromís, i els castells tenen tot això. Si vols uns resultats hi ha d'haver un compromís, no només teu sinó de tot un col·lectiu, un compromís de tota una sèrie de persones, d'un context que et porta a una fita, una fita que corona la persona més fràgil, en aquest cas són els nens, que tot són cor, tot són fragilitat i no traspuen interessos, ni traspuen res, i ells et donen la glòria.

Creus que hi ha com una mica del seny i la rauxa de la cultura catalana en els castellers?

Sí, els castells podríem dir que uneixen el seny i la rauxa, el seny que saps que si caus et pot costar tornar-te a aixecar, que lo maco dels castells també i d'aquesta acció és que has d'aprendre que després de cada caiguda t'has de tornar a aixecar, és una frase que ja s'ha dit però que lo important és aprendre a aixecar-se després de cada caiguda, i la rauxa hi és, som mediterranis, perquè és una acció que requereix de molta gent, d'un entorn festiu, d'un entorn on no estàs sol perquè els grans castells es fan amb moltíssima gent. El cap de colla ha de tenir seny, però hi ha d'haver una rauxa col·lectiva, ha d'haver-hi una sensació que estàs fent una cosa nova, una cosa diferent, una cosa que no s'ha fet mai.

Això forma part també del nostre caràcter? El combinar plaer i patir?

Sí, jo penso que podríem dir que és bastant propi del caràcter català això del fet casteller, el fet que hagis de patir molt per obtenir un fruit, per obtenir un plaer i la veritat és que sobta que tot i que pateix tant la gent allà a sota, perquè és clar, els de dalt pateixen però els que estan a sota pateixen molt de pes i els que estan a sota de tot encara més, doncs el fet aquest que dia darrere dia o prova darrere prova la gent encara vulgui, podria ser que és un dels fets que és més propi dels catalans.

Alguna vegada que tu potser has estat com abatut, però tu has d'estar allà: Vinga! Hem de tirar endavant!

Molts cops, clar, com a líder, com a cap de colla pots trobar-te que t'han caigut uns quants castells, o has encadenat dues caigudes, i la colla està abatuda. Aleshores t'has de superar a tu mateix, has d'intentar fer el cor fort i amb molta psicologia, parlant amb la gent, fer veure que allò ens ha passat però que no tornarà a passar. És difícil que et caiguin dos castells seguits en una mateixa diada però, a cops, passa. Llavors, parlar molt, conèixer molt la gent, saber per què ha passat allò. Però és a base de fer el cor fort, intentar parlar molt amb la gent i fer veure que allò no tornarà a passar i, a cops, arriscar una mica més per fer un pas endavant. El risc també és important en aquest sentit. Has de ser-ne molt conscient i has de creure molt amb la teva gent.

Llavors, tu creus que en el teu dia a dia tens com una barreja de ser seriós i de ser arriscat com els castellers?

Els castells són rauxa. Són rauxa, però cada cop s'ha anat progressant més i la rauxa és controlada també, vull dir que tampoc, quan proves un castell, no és: "Ui, segur que ens la fotem, aquí hi haurà una debacle..." Normalment la rauxa hi és perquè si no, no faries el castell. La grandesa d'un cap de colla és això: conèixer fins a on pots estirar, fins a on pots arriscar, arriscar sempre una mica. Tibar de la corda però sabent que no es trencarà.

Que t'agrada de Vilafranca quan tu et lleves i surts al carrer?

M'agrada molt saludar la gent, poder sortir al carrer i trobar-te la mateixa gent de cada dia, que saps el nen que va a l'escola i te'l creues, poder anar caminant a tot arreu és un gran què, no haver d'agafar el cotxe, anar-hi en bicicleta si convé, això és dels plusos que m'agraden. L'accessibilitat, la proximitat tant d'escola com de feina, visc al mateix carrer on treballo gairebé, i això m'encanta, l'accessibilitat de botigues, tenir comerços petits encara, no grans supermercats.

Els castells és una cosa molt tradicional però en canvi no està tot inventat.

Sí, és evident que els castells són una cosa bastant estipulada ja després de dos-cents anys... Hi ha castells bastant clars, però es pot sempre inventar i es poden fer coses noves. Numèricament hi ha moltes combinatòries i encara no s'ha fet tot, i a la nostra colla ens agrada molt, ens agrada molt investigar i fer noves coses, noves fronteres i buscar nous reptes. Ens estimula molt i penso que és interessant.

Com era lo dels quatre valors dels castellers?

Tradicionalment, es parla que el món casteller té quatre valors: la força, l'equilibri, el valor i el seny. Hi ha gent que parla fins i tot que la força no hauria d'estar el primer, sinó que el seny potser hauria d'estar el primer. Hi ha gent que posa l'equilibri primer. Força, és evident, has de tenir força, has de ser una persona soferta, perquè el teu cos t'ha d'ajudar una mica, també, perquè si no, no et podria trepitjar ningú: la força hi ha de ser. Tradicionalment hi era molt, perquè s'assajava molt menys i els castells els feien gent molt del camp, gent que no anava al gimnàs ni molt menys, gent que ja ho tenia intrínsec perquè traginava sacs de 100 quilos. L'equilibri és evident, hi ha d'haver tant un equilibri, suposo que quan es va fer la paraula era perquè com que tu puges a sobre meu, si no tens equilibri, cauràs. Hi ha d'haver un equilibri social i un equilibri global de l'estructura. L'estructura ha d'estar equilibrada tant a la seva base com a dalt: no pots posar un nen que pesa molt a dalt o posar un nen molt dèbil a baix, una persona molt dèbil a baix. I el valor hi ha de ser sempre, perquè quan proves una nova construcció, un nou repte, sempre hi ha l'angoixa aquesta que et pot caure. I el seny, evidentment suposo que el seny és una mica el que ha de tenir un cap de colla de no estirar més el braç que la màniga, entre tots, els líders han de tenir seny a l'hora d'afrontar els reptes.

Força, equilibri, valor i seny són quatre valors que podem aplicar tant als castellers com a la vida.

Penso que aquests quatre valors: força, equilibri, valor i seny sí, podrien ser aplicables a la vida, no potser directament de la manera que significa cada un, per exemple la força podria ser una força de voluntat, no a una cosa tan física; l'equilibri, evidentment, no pensaries tant en el castell, sinó a tenir un equilibri mental, un equilibri de conducta teu; el valor hi ha de ser sempre, hem de tenir valor per afrontar cada matí els reptes que se'ns plantegen, i el seny hi ha de ser, sempre, compaginat amb rauxa també, però hi ha de ser.

Lloll Bertran
Lloll Bertran
Lloll Bertran
Lloll Bertran
Lloll Bertran

Lloll Bertran

Seny segons Lloll Bertran

Aquest món de l'humor és un món assenyat en el fons?

Jo sempre dic que fer humor és una cosa molt seriosa, molt. Aleshores, en qualsevol feina hi ha la part podríem dir de preparació, de rigor, de disciplina, de professionalitat perquè una feina surti ben feta però, en el cas de l'humor, ha d'haver-hi tota la follia.

Hi ha algun gag teu que podria explicar com és el seny català?

Jo crec que el meu humor és un reflex perfecte del seny català. Sempre, a la meva feina, hi ha una barreja de bogeria i de seny. A la meva feina hi ha creativitat, imaginació, inventar-te situacions noves, però hi ha una part evidentment de rigor, de disciplina, de professionalitat, i quan es barregen aquestes dues coses penso que és quan funciona. Aleshores, l'humor que faig jo crec que és ben bé el reflex d'aquesta dualitat del seny i de la bogeria. Per exemple, la mateixa Vanessa deia coses molt boges com: "Ai, m'he comprat un CD de Les quatre estacions. Oh, quina música tan bonica! Però no entenc que a una música tan bonica li hagin posat nom de pizza". Clar, això, en principi és una bestiesa, però per altre costat feia reflexions que deien coses. Hi havia aquesta barreja.

Aleshores el seny i la rauxa conviuen junts i no separats?

Mira, ara jo Lloll et citaré en Llull, crec que combino molt bé una cosa que deia Ramon Llull, que era "el foll seny", que podríem definir-ho com un seny agosarat o com una gosadia assenyada, i crec que a la meva feina és perfecte això, perquè hi ha la part de buscar gags, de crear, d'imaginar, de tornar-se una mica boig per fer riure, però hi has d'afegir disciplina, rigor, professionalitat i seriositat.

El fet de que et dediquis al món de l'humor ha fet que no te prenguin com una persona poc seriosa?

De vegades pot ser que pel fet de fer humor la gent et puguin frivolitzar la teva feina o la teva vida, però jo crec que en definitiva una cosa és molt clara, que hi ha els personatges i una altra cosa ets tu i, aleshores, ja tens prou ocasions per demostrar que tu, persona, funciones d'una manera i els teus personatges funcionen d'una altra. Sí que de vegades l'humor pot semblar més fàcil, i no és veritat perquè amb humor pots dir moltíssimes coses, tantes o més que amb un drama i, a més a més, pots fer riure la gent, o sigui que pel mateix preu tens dues coses. Sóc una persona que sempre dic que el cor em porta la veu cantant, però que el cap m'assessora i els peus em toquen a terra, és a dir que crec que combino bastant bé.

Parla'm una mica d'aquest risc de l'humor, d'aquesta cosa de llançar-se

Fer teatre, ser actor o actriu, sempre implica un risc, com penso que tot a la vida si vols avançar i vols descobrir. Però en el moment de fer humor jo sempre m'he sentit com si anessis a la corda fluixa. Tu creus que una cosa fa molta gràcia, i si et passes un segon o no hi arribes per un segon, no tens la mateixa reacció en el públic. I sempre dic que l'humor et sents més a la corda fluixa per això, perquè no tens la resposta immediata que tindràs fent un drama. Amb un drama, quan tu expliques una tragèdia, tothom de seguida s'hi sent proper, clar, si tu parles d'una guerra o d'un nen que li han fet mal, tothom ho entén i ho sent, però el gag a tu et pot fer molt riure i a un altre no fer-li'n gens. En aquest sentit fer humor crec que és molt més arriscat. Però crec que és molt important llançar-se, però també m'agrada saltar amb xarxa perquè si saltes sense i et fums un castanyot, el que pot passar és que ja no puguis tornar a fer res més o que quedis fet un nyap.

Creus que els catalans tenim aquest valor del sentit de l'humor i de saber-nos riure de nosaltres mateixos?

Sí, i tant, del tot! Els catalans ens sabem riure moltíssim de nosaltres mateixos. Bé, suposo que com a tot arreu. A qualsevol cultura hi ha gent que no els agrada gens riure, però penso que als catalans ens agrada molt riure de nosaltres mateixos i riure amb els altres, almenys en el meu cas mai no m'he rigut d'un altre, en tot cas he rigut amb un altre i, a més a més, doncs, mira, de passada també ric de mi mateixa, que penso que és un exercici saníssim, molt bo, és una teràpia perfecta.

D'on treus aquesta energia?

Crec que sóc una persona que això és de "la bèstia", l'energia que tinc, la vitalitat, és de la bèstia. També miro de col·laborar-hi jo amb el meu caràcter, però em van parir així, sóc positiva, optimista. No m'he llevat mai de mal humor. Després passen aquelles coses, com posava un allà: "Hoy puede ser un gran día" i a sota algú va afegir "pero seguro que viene alguien y te lo jode". Això pot passar, però jo, de mal humor, no m'hi he llevat mai. Tinc la sort de quan al meu voltant hi ha amor, salut i, a més a més, tens la gran sort de poder fer una feina que t'agrada, gairebé seria una injustícia amb la vida de no ser feliç.

Has tingut una mica d'olfacte o una actitud prudent a l'hora de triar els projectes?

He tingut la sort que m'han vingut un projecte darrere l'altre i molt bons i amb gent que m'ha interessat moltíssim, però també sóc una persona que així com quan sóc a la meva feina m'hi aboco, també m'hi aboco molt en la meva feina i m'agrada molt deixar-me anar en la bogeria que comporta però a més a més de portar-la amb rigor i disciplina. Sempre he tingut molt clar que a la vida primer que res són els que m'estimo i la feina sempre va al darrere. Ho dic en el sentit que mai no he posat per davant una feina, un projecte, un guany monetari, sinó els que m'estimo. Potser és aquest seny que diem sempre.

Com es el caràcter de la gent d'Igualada?

Pots anar pel carrer i la gent et saluda: "Què fan els pares? Records!" Aquest caliu, jo, és una cosa que valoro moltíssim. Per això, les ciutats massa grans de vegades em fan una mica de por entre cometes, perquè de vegades penso que es poden deshumanitzar... Potser pel fet que hi ha massa gent, o sigui hi ha més humans, es deshumanitzen.

Per què tens aquest orgull de ser d'Igualada?

Sempre m'he sentit molt cofoia de les meves arrels. Igualada m'ho estimo, és casa meva, hi tinc molta vida, hi continuo estant lligadíssima perquè encara que treballi aquí i visqui aquí, però m'escapo cada setmana allà, i tenim un lema que m'agrada molt de dir-lo que és: "Igualada pot ser imitada però mai igualada", i crec que és un lema molt assenyat, perquè diu coses molt interessants: que pot ser imitada perquè té moltes coses bones per imitar, però mai se la podrà igualar. I no és Igualada, és tothom, això. Si tu penses amb això que és bonic el fet que tu diguis: "Ostres, tinc una particularitat que em fa diferent a l'altra gent!" Que tens alguna cosa que et fa atractiu, està molt bé, que et poden imitar, però no igualar, no és en el sentit de prepotència sinó en el sentit de dir: "Ostres, tens alguna cosa original, especial, que et fa atractiva" I la meva ciutat, per a mi, en té molts d'atractius.

I el fet de la teva trajectòria professional, quan tu has tornat a la teva ciutat com has estat rebuda?

Per a Igualada ja sóc com una glòria local, em tracten molt bé. Em tracten molt bé i sé que estan molt orgullosos que jo porti sempre Igualada al cor i a la boca, evidentment. Sempre que vaig a un lloc sempre parlem d'Igualada. Són els orígens i els orígens sempre, les teves arrels, jo mai no he perdut les arrels.

Josep Maria Pou
Josep Maria Pou
Josep Maria Pou
Josep Maria Pou

Josep Maria Pou

Seny segons Josep Maria Pou

Jo crec que ser actor és una manera d'entendre la vida, una manera de posar en pràctica moltes coses, més que un ofici és una manera d'entendre el món, no?, és una manera de comprometre's en un cert treball creatiu, a comunicar-se amb altra gent, amb la societat en general. Jo crec que, més que un ofici, és una manera d'entendre la vida.

El que sí que sento que tinc –i això ho vaig assumir des de fa molts anys, ja– és un compromís amb el públic, amb el públic que ve a veure'm o que pot venir a veure'm en qualsevol moment. Jo he tingut una cosa molt clara tota la meva vida: que si hi ha algú que algun dia decideix sortir de casa seva i anar al teatre a veure un espectacle pel fet que sigui interpretat per mi o dirigit per mi o demés, a aquesta persona que em fa aquesta mostra de confiança jo no la puc decebre de cap manera; jo no li puc fer perdre el temps.

El valor de la feina ben feta potser és un dels valors que, en general, més s'ha deixat de costat en els últims anys. Hi ha massa gent que fa les coses massa de pressa i les deixa a mig fer i sense acabar. Jo crec que potser–mira, fa temps que no pensava en això– hauríem de recuperar una mica el valor de les feines ben acabades, ben fetes.

El consell que alguna vegada em va donar el meu pare, que em deia: «Compta sempre fins a deu abans de saltar o abans de començar a fer una cosa que impliqui un cert risc o un cert perill» pot arribar a ser dolent, pot arribar a crear un caràcter una mica poruc, amb massa precaució, massa prudent. És bo ser prudent; és dolent ser massa prudent. És bo tenir por; és dolent tenir massa por, ser poruc. Sí que és veritat, llavors, que una mica de rauxa és boníssima, que la rauxa, que potser és seguir l'impuls que tens, no pensar, actuar d'impuls, una mica de bogeria, pot ser compensar una mica, no? Diguem que la rauxa faria que aquest consell del meu pare es transformés, en lloc de comptar fins a deu, a comptar només fins a tres.

Has de tenir seny per conduir la teva carrera, i aquest sentit de la disciplina i de seriositat en el treball, però al mateix temps, llavors, en el moment de posar en pràctica, al moment de ser davant de la càmera, a dalt de l'escenari, del que has d'oblidar-te és d'aquest seny i tot això, i tenir una capacitat de rauxa i deixar-te emportar pels moviments de rauxa i d'inspiració. Aquest contrast amb el qual els actors hem de viure contínuament –i no només els actors, qualsevol artista en general hi ha de viure contínuament– és el que enriqueix un caràcter i una personalitat, el que fa que estiguis contínuament desequilibrat. Perquè d'alguna manera això de la rauxa vol dir també una mica de desequilibri.

A mi no em deien mai, de petit: «Has de tenir seny», em deien: «Has de tenir enteniment.» Jo sempre entenia que entenimentera un conjunt d'intel·ligència, de ser llest al mateix temps, de saber veure les coses clares; és una barreja de tot això. Però ara sé, i ara ho poso en pràctica, que en el moment de la feina, quan davant de la càmera et diuen: «Acción!» o quan s'aixeca el teló i comença la funció, a dalt de l'escenari has de deixar tota la capacitat, tota la teva rauxa absolutament. Encara que estem parlant de seny i de rauxa, jo no acabo de saber ben bé en què consisteixen aquestes dues coses.

Si a mi algú em digués: «De què estàs més content? Quin és el tret de la teva vida i de tot el recorregut que portes fins ara del qual n'estàs més orgullós?», és d'haver aconseguit que tothom respectés la meva llibertat i la meva independència. Jo em sento un ésser absolutament lliure, que no he de donar comptes a ningú, faig el que vull, ho he fet sempre i espero seguir-ho fent moltes vegades. Hi ha molta gent que diu que això és la rauxa.

El self mademan, l'home que és responsable de si mateix, que s'ha construït a si mateix, i que al mateix temps és capaç de tenir ell mateix tot el que necessita i d'aconseguir-ho, i que és autodidacte, i que és sobretot, sobretot, sobretot independent, independent i lliure.

Jo penso que el que he de fer d'ara endavant ha de ser molt més important, molt més brillant i molt més profitós per a mi que tot el que he fet fins ara, entre altres coses perquè el que faré d'ara endavant serà producte de tot el que he après fins ara. I fa molts anys que aprenc.

El Trabucador, Parc Natural del Delta de l'Ebre.
Quim Monzó
Quim Monzó
Quim Monzó
Quim Monzó

Quim Monzó

Seny segons Quim Monzó

«Oh, una paraula intraduïble, una paraula específicament catalana.» Perdona, de seny n'hi ha a tot arreu, en tots els idiomes i en totes les cultures. La mateixa paraula seny ve del germànic, del germànic sinn, que literalment volia dir judici, sentit. Tots aquests tòpics de l'esforç, el treball, com a virtuts catalanes són això, tòpics, clixés. A mi, o sigui, m'horroritza quan sento això: «És que el poble català és un poble molt esforçat.» Perdona, hi ha una quantitat de gent que no fot ni cop, de dropos, impressionant. Com quan sento el tòpic: «Oh, és que els andalusos no fan res, sempre estan fent la migdiada.» Hòstia, no és veritat, hi ha molts andalusos que treballen, diguem-ne, esforçadament i n'hi ha altres que no. O sigui, aquests clixés, hòstia, són el gran mal dels mitjans de comunicació. Per què volen tants clixés? Volen tants clixés perquè així s'estalvien de pensar. Però això, diguem-ne, aquests clixés, per què funcionen? Doncs perquè així la gent, uf, aplica el clixé i no ha de reflexionar sobre aquella cosa.

Partint de la base que jo sé molt poques coses, és clar, jo quan escric he de verificar cada detall, perquè dubto de la grafia de tal paraula; perquè dubto de si tal data és exactament aquella; perquè a vegades, no ho sé, si he de fer referència, jo què sé, a una guerra, he de verificar amb la Britannica si realment aquella guerra va anar així o va anar aixà; dubto, de coses que jo crec que van ser o que són així, si realment m'ho he inventat o, diguem-ne, ho recordo malament. Aleshores, és una feina d'anar buscant el matís. I després, és clar, buscant l'adjectiu, tu poses, no ho sé, un adjectiu determinat, allò d'un cel grisós, però llavors penses: «Era grisós?, no seria millor blavós, o era un blavós blanquinós, o era blanquinós?» I aquests matisos, hòstia, són molt importants per explicar una cosa, si vols explicar-la i tu quedar-ne content.

Conec bastant el món que m'envolta i, si una cosa sóc capaç de fer-la jo, quedaré més content si la faig jo que no si la fa algú. Jo he vist muntar, jo què sé, armaris, allò..., parets de fusta, i sempre fallen en alguna cosa. Quan jo vaig instal·lar una biblioteca a casa, vaig acceptar una casa que ja no existeix i que es deia La Casa de les Biblioteques, que va desaparèixer. I, doncs, és clar, van venir a muntar-me-la i a la que van marxar em vaig adonar que havien col·locat un dels pals verticals..., era una biblioteca d'aquestes que són molt estretes, que realment per encabir-hi llibres, i són enormes, de molts metres –molts metres. Doncs, bé, és clar, una de les peces l'havien col·locada cap per avall. O sigui, no vaig anar a la botiga aquesta i vaig matar la persona que l'havia col·locada així perquè vaig pensar en les conseqüències de presó que em comportaria, però, si no, aquest home seria completament mort. Si ho hagués fet jo aquella peça estaria ben col·locada.

Gregor Samsa, La metamorfosi, de Kafka. Tu tens un senyor que un matí es desvetlla i s'ha convertit en un escarabat. El comportament d'aquest home és d'un assenyat absolut. És a dir, jo si jo em despertés convertit en escarabat, no ho sé, el primer que faria seria buscar Flit o un matainsectes per suïcidar-me. Però, no, és el tipus que intenta bellugar-se per col·locar-se sobre la panxa –perquè, a més a més, apareix cap per avall, la qual cosa li impossibilita molt els moviments. No ho sé, crec que és un comportament summament assenyat, el de l'escarabat Gregor Samsa.

El seny és la capacitat d'observar una situació, analitzar-la mentalment i actuar en conseqüència. I, en qualsevol cas, hi ha una cosa fantàstica que es diu diccionari, que allà t'explica què són totes les paraules i, a més, allò va a missa; o sigui, el que diu el diccionari...

El Tibidabo, Barcelona.
Toni Mestres
Toni Mestres
Toni Mestres
Toni Mestres

Toni Mestres

Seny segons Toni Mestres

Tu ets meteoròleg i diuen que els catalans és un poble que s'interessa sempre molt pel temps. Per què aquest interès?

El món de la meteorologia és el món quan tu surts de casa i veus el que et passa: si fa fred, si fa vent, si plou, si neva. Com que Catalunya és un país amb una orografia extraordinàriament variada, fa que hi hagi contrastos notables entre la costa i el prelitoral, per exemple entre Sitges i Vilafranca, i encara un contrast més notable entre Vilafranca i Igualada, i si ens n'anem cap a la plana de Lleida encara més, i per descomptat si pugem al Prepirineu i si vas al Pirineu, i tot plegat és un bocí de món ben petit, 100-150 quilòmetres en línia recta, i els contrastos són notables. Tots aquests contrastos què fan? Doncs que la gent es doni compte de: "Ostres, què passa, què dimonis passa?" El pagès per conrear, perquè li surtin bé les coses, s'ha de fixar en tot això. Per què? Doncs per preveure quan ha de sembrar, quan ha de recollir... El pescador de tota la costa ha de conèixer molt bé, perquè et pot venir una forta tramuntana i capgirar-li completament, o un temporal de llevant i se'n van tots en orris, i el del Pirineu perquè li poden venir unes fredorades més importants..

Quina és la cosa més assenyada que has fet a la teva vida?

La cosa més assenyada que he fet a la meva vida... Viure ja és una cosa molt assenyada, i quan portes molts anys vol dir que alguna cosa pel mig hi ha hagut que t'ha permès estirar i allargar la vida. Assenyats ho som tots, jo diria, excepte que en algun cas facis algun disbarat i te'n vagis en orris, però quina cosa he fet més assenyada de la meva vida? No ho sé, sóc bastant despistat i ni això recordo.

Tu, en general, ets una persona d'arriscar a la vida o una mica més prudent?

En tot moment a la vida, si fas la vida i la vida és llarga, segur que hi ha moments d'arriscar, moments que ets més prudent, moments que d'altres, i sí, home, hi ha certes parts que arrisques i en certs moments que arrisques, però amb un marge de més seguretat que no pas el que tenies quan eres jove. Potser quan ets jove arrisques més sense ser ben conscient del que fas; ara, en canvi, ets molt més conscient. Per tant, el marge d'arriscar, tot i que també el pots fer més ampli, tens molt més marge de maniobra per si fallen les coses poder retornar. Per tant, ara ja no fas coses esbojarrades, però sí que la vida t'exigeix que t'hagis d'arriscar, perquè si no t'arrisques no avances, i si et quedes, els que s'arrisquen que vénen pel darrere et passen com una apisonadora.

M'ho pots explicar una mica amb les teves paraules, el seny i la rauxa que tindria el món científic?

Jo no sóc ben bé un científic, eh? Jo he fet una educació científica i en algunes cosetes intentes de traslladar-ho al públic per explicar-los doncs aquestes coses que de vegades semblen molt complicades amb elements senzills, doncs com poden fer-ho més seu. La ciència és entendre el desconegut. Per tant, si ets una persona que estàs molt parada i no arrisques, poc científic seràs. Per ser científic has de tenir el neguit de buscar aquelles coses que semblen molt difícils però que pots enfilar bé el camí i li treus l'entrellat. Tot això, què ens ha fet? Doncs avançar a còpia de risc, a còpia de raonar, de lògica, però sí, molt d'esperit de tirar sempre endavant. Si no tires endavant no aconsegueixes que els que vénen al darrere estiguin millor que tu i, per tant, no permets que tots avancem.

Ens pot semblar que el medi ambient i la naturalesa és una cosa molt salvatge, poc assenyada i, en canvi, té com tot unes normes.

La naturalesa també som nosaltres. A vegades la gent es pensa que l'ésser humà és una espècie aliena al planeta que hem capgirat tot. Nosaltres formem part de tot però nosaltres, alhora que formar part de tot, ho transformem. La gent potser tampoc no té molt clar que la vida és transformar, és destrossar, és canviar les coses del teu voltant... No existiria la vida si tu no canvies el teu entorn. L'altra qüestió és que per viure no tan sols canvies el teu contorn, sinó que aquesta voracitat humana fa que no tan sols canviïs el teu entorn sinó que devoris extensions immenses, i aquesta sí que ja és una perversió d'aquest interès a voler créixer desmesuradament. Per tant, conscients que nosaltres alterem el nostre entorn, què millor que poder aconseguir minimitzar l'impacte que fem podent viure el millor possible? I aquesta relació, aquesta doble línia entre que saps que destrueixes però intentar fer-ho el menys possible però, a la vegada, viure el millor, això és un dels projectes més exquisits que pot tenir un ésser viu com pot ser l'home. Llavors, hi ha molta gent que es preocupa d'això, del medi ambient, de cuidar-ho, de mirar que la petjada que es diu de vida sigui el menys possible i d'altres que se'n despreocupen i ho destrossen tot. I en aquesta línea sí que molta gent des de Catalunya intenta minimitzar aquesta petjada millorant el seu entorn però, a la vegada, sense perdre un objectiu, que és poder progressar i anar millorant.

Un progrés assenyat seria no perdre qualitat de vida, però sense destrossar.

Podem progressar i molt, sense malmetre contínuament el nostre entorn. Necessitem malmetre, perquè la vida necessita, per viure, malmetre l'entorn, però podem progressar molt gràcies al nostre enginy, a la nostra tecnologia, a les nostres capacitats humanes de poder fer que aquell impacte cada cop sigui el menor possible i, en canvi, avancem al màxim.

Creus que és utòpic o realment tenim les eines els humans per fer això?

Home, quin és el millor benefici que tu puguis desenvolupar-te en la teva vida plenament? Hi ha gent que se li ha inculcat que viure plenament la seva vida és malmetre l'entorn en el sentit següent: un consumisme desmesurat; en canvi, cada cop es va a viure plenament sent conscients que formes part del planeta Terra i que, per tant, preservant el planeta Terra i fent totes aquelles coses que t'acompanyen en la teva vida, seràs molt millor. I tot això sense perdre els avanços tecnològics més importants en medicina, en tecnologies, a poder-te desplaçar però reduint al màxim el teu impacte, a poder conèixer la gent del teu entorn, a poder-te comunicar, a estudiar deu mil coses. Clar que és possible, per descomptat, però no tothom pensa així, perquè és més fàcil de l'altra manera. Però és possible fer-ho? Oh, i tant que és possible!

Llavors poder fer les coses bé no és una utopia?

Fer les coses bé no és cap utopia. És un objectiu fantàstic, altruista i, fins i tot interessat, perquè és el que té futur.

I tu en la teva vida personal hi has posat més seny a mida que ha passat el temps?

El seny és font de vida, és vital. Si vols viure i vols viure temps, i vols desenvolupar la teva vida, has d'aplicar el seny, i a mesura que et vas fent gran, a mesura que vas veient que al llarg de la vida hi ha hagut patacades de tota mena, a mesura que generes família, fills i coses complexes, veus que el seny gairebé ja ve com una cosa sola, natural, és fonamental perquè puguis tirar endavant projectes a mig i a llarg termini.

Tu com veus el seny, més una cosa innata que no pas social?

El seny és una cosa innata en l'estadi més primitiu animal i en l'estadi social és una cosa que, a més a més, permet un gran aprenentatge. Com més aprenentatge tens, més et permet ampliar aquest seny, tenir una visió més àmplia i, per tant, perllongar més la teva vida, ser més plena i més rica a mig i a llarg termini.

Hi ha un pensament global però al mateix temps amor per la natura pròxima?

L'amor per la natura pròxima és una cosa que qualsevol persona que viu en un entorn i s'hi sent confortable, que aquell entorn l'ha ajudat a progressar, a créixer, de ben segur que s'ho estimarà. Per tant, tot el que ens envolta és una relació, una simbiosi entre el que m'heu donat, jo dono. La Vilafranca que jo conec és la Vilafranca de les vinyes, la que a l'abril i al maig es posa ben verda, un verd que dura fins i tot a l'agost, quan els conreus de secà de Ponent doncs tot està esterrossat la nostra comarca és ben verda i ben viva. És una font de riquesa per la comarca perquè sabem que els fruits d'aquests camps ens donaran de què viure de forma directa o indirecta i, per tant, tot el que ens envolta és important. Si pots fer que això que ens envolta, si es veu positiu, pugui perllongar-se en el temps, doncs és fantàstic! Un exemple, si en comptes de tenir una comarca agrícola tinguéssim una comarca industrial amb una mineria a cel obert, un cop s'acaba l'explotació quedaria allò tot rebentat. Que millor que poder conservar tota una agricultura que és una cosa que es fa any rere any, que es pot anar mantenint i a sobre ens va continuant donant fruit? Doncs així és com molts actes de la vida de cadascú.

Parla'm del fet que potser estàs igual de preocupat que es desgeli el pol nord com que els pugui passar alguna cosa a les vinyes de Vilafranca.

L'estimació de l'entorn de la comarca és una estimació que s'hauria, i que jo entenc que tothom la té en el seu paisatge, en el seu país. Si tothom s'estima el seu país com ens estimem per exemple els vilafranquins la comarca, de ben segur que hi hauria menys problemes. El problema està quan hi ha algú que vol progressar tant que es vol carregar mitja part de tota una zona passant fins i tot pels qui viuen allà al damunt. No em preocupa tant que es descongeli l'Àrtic ara mateix, però sé que quan es descongeli l'Àrtic implicarà canvis que afectaran la meva vinya, la vinya del Penedès, i malgrat que està en el casquet polar al nord, al sud, aquests canvis ens acabaran tocant. Bé, no hi ha problema perquè potser serà pels meus nebots. No, no, ens tocarà a més a més molt més aviat del que ens pensem. Per tant, allò que fem aquí ho hem de fer pensant que no és tan sols el cinquè pis d'un àtic, sinó que és que tots vivim en el mateix bloc de pisos i el planeta Terra és el bloc de pisos. Com no ens hi posem de comú acord tots els veïns, malament ho tindrem, perquè el de baix començarà a tallar els fonaments i malgrat que jo estigui pensant en la meva floreta que tinc a la terrassa se n'anirà tot a pique directe. S'ha de conversar amb tots els habitants del bloc de pisos perquè tot el bloc pugui funcionar.

Pilarín Bayés
Pilarín Bayés
Pilarín Bayés

Pilarín Bayés

Seny segons Pilarín Bayés

M'agrada dibuixar escenes amb molta gent, que, doncs, donin idea d'esdeveniments importants en els quals hi ha molt de públic, però sempre –d'això me n'he adonat, eh?–, en el fons, és un repartiment de l'espai, és un repartiment de l'espai que no pot ser només espontani i només amb el primer que et surt del cap; ha de tenir una part racional. I jo crec que l'art antic això ho tenia moltíssim, eh?, perquè quan feien un retaule havia de durar pels segles dels segles. També l'art modern moltes vegades ha estat l'art gestual, l'art d'anar molt de pressa, el que surt espontàniament; té molt interès. Però jo he triat l'altre camí: pensar què vols fer i llavors, quan ets allà al mig, ja dispares, eh?, no passa res. Però hi ha d'haver algun pensament que ordeni el caos. Quan dibuixes un mercat, veus allà dos pagesos que es donen la mà; ep!, això és una cosa superseriosa, això val més que un contracte amb quatre mil segells. Tot això, segur que sense adonar-te'n, ho vas posant en la feina.

Penso que l'artista necessita tenir un respecte pel seu públic, i és fer-ho tan bé com és capaç de fer-ho. I aquest és el límit. És clar, si no ets capaç de fer-ho més bé, doncs no. Però fins allà on tu ets capaç d'arribar, intentar anar-hi.

Hi ha professions que la gent pren molt seriosament, per exemple un enterramorts, un pintor important, un literat. La nostra professió, la professió de dibuixant, la gent diu: «Sí, aquella que dibuixa. Fa ninots –fa ninots.» A mi m'encanta. A mi m'encanta que a vegades no ens hagin pres gaire seriosament, perquè de veritat no és una professió seriosa; nosaltres ens divertim fent-la. I és veritat que a vegades treballem perquè els nens, doncs, aprenguin valors, eh?, i que trobin que la cultura, que portar-se bé, que tot això..., a vegades sembla que allò maco a la vida és fer el gamberro. No, a vegades també és molt maco portar-se bé. Per això m'encanta que la gent no et prenguin gaire seriosament.

I jo crec que molts valors dels nostres avis són vigents, el que passa és que el món no és igual. Per exemple, en aquell temps, no ho sé, una senyora separada semblava una senyora estrambòtica; avui dia sembla estrambòtica, quasi, una senyora que fa deu anys que està casada amb el mateix marit. El món ha canviat i nosaltres hem canviat, però per exemple, no ho sé, intentar fer les coses bé, aquest estil de coses, jo crec que això és etern. Quan érem petits jo no era aquella mare tan pendent de si un nen s'havia netejat les orelles; a partir d'una certa edat semblava que les orelles eren d'ell i que ell se n'havia de preocupar. Això va passar una vegada que el meu fill va venir de la mili i va posar a rentar tota la seva roba de la mili, i va resultar que hi van tirar el sarró amb El nombre de la rosa que portava i la cartilla militar; i jo li vaig dir: «No et preocupis, jo ja li diré al capità que he estat jo que he tirat la cartilla militar a la rentadora», i em va dir: «Oh, no, quina vergonya que, un home de la meva edat, la meva mare m'hagi de rentar la roba. Per tant, ja li diré que he estat jo que he tirat la cartilla a la rentadora.» Això a casa nostra s'ha produït amb molta naturalitat, potser perquè sabia que jo no li hauria rentat la roba.

Tavertet, Osona.
Santiago Dexeus
Santiago Dexeus
Santiago Dexeus

Santiago Dexeus

Seny segons Santiago Dexeus

Mira, qualsevol acte mèdic que tingui una certa complicació representa que has d'estar molt fred. Si has d'estar operant a la teva dona, a la teva filla, a una persona estimada, realment no és el més adient. I jo ho vaig haver de fer, però ho vaig haver de fer perquè hi havia un contuberni entre el meu primer ajudant i la meva dona, que va morir, i la vaig operar, la primera vegada, fa molts anys, i la veritat és que no ho desitjaria a ningú.

Al quiròfan, seny, seny màxim. Pensa que una decisió quirúrgica important no l'ha de prendre el cirurgià sol, en general. Per què? Perquè, sense voler, els cirurgians tenim la tendència a imposar el nostre criteri, a pensar que nosaltres ho podem resoldre tot. I, no, a vegades és millor intentar un tractament mèdic, o fer primer un tractament mèdic per afavorir la cirurgia. I això s'ha de, realment, consensuar, s'ha de tenir seny, seny entre tots.

Sí, és una política falsa, una política que és antifeminista, és una política que no té en compte en absolut la llibertat de la dona per decidir sobre el seu cos. Jo vaig lluitar contra aquesta política amb molta il·lusió i em va costar, doncs, una sanció administrativa, sanció universitària. Penseu que en aquells moments la píndola representava un cert acte delictiu, perquè hi havia un article que deia clarament que es prohibia tota informació anticonceptiva. Però això era absolutament ridícul. I quan vaig donar jo una conferència que em van demanar els metges joves i els estudiants de medicina, i ja me la van prohibir i la vaig donar igualment, l'aula era plena de gom a gom, perquè la gent no sabien res de com controlar la seva natalitat; ho feien amb mitjans absolutament primitius. Era una necessitat, era lluitar contra una dictadura que no havia de ser acceptada, científicament parlant. I quan va arribar la sanció, el magistrat que em va aconsellar, que era un home molt assenyat, va dir: «No es preocupi, perquè vostè dintre de la universitat pot dir el que vulgui», i això va ser l'argument que va aturar el procés. Però, si no, hauria tingut un procés civil, o no sé si criminal, ja no ho sé, perquè, és clar, era una llei que afectava el Codi penal.

Una persona que dintre de la seva família només vegi intent de pujar ràpidament, que no compti que s'ha de guanyar un la remuneració per un treball determinat, sinó que es pot intentar per l'amic, o es pot intentar fins i tot alguna forma fraudulenta d'arribar a un lloc determinat, això mai donarà seny. El seny, per tant, és una part de l'ètica, i crec que és una part important de l'ètica. Quan has mamat a casa certs valors, ja tens molt de guanyat. I, la veritat, jo em sento molt afavorit i jo crec que molt recolzat per tot el que vaig aprendre del meu pare, de la meva mare, a casa. A casa no es podia tolerar l'amiguisme. I eren èpoques postfranquistes, que era freqüentíssim. Les fortunes es feien, doncs, per tenir una bona amistat amb el ministre de Comerç o d'Indústria, i això no és seny. És que el seny també té la rauxa i en ciència és claríssim, això. Per què? Perquè en un moment determinat el científic diu: «Hauríem d'anar per aquí» i potser seguim tots aquell científic en una ruta que és equivocada, però sempre servirà, si s'ha fet amb honestedat sempre servirà perquè els altres, els que vinguin darrere, no agafin aquesta via, diguin: «Aquesta ja sabem que acaba malament; seguim aquesta altra.»

Bé, es perd el cap quan s'estima molt, no?, però s'ha de diferenciar francament, clarament, el que és un amor mecànic del que és un amor sencer, per a tota la vida, que el preveus per a tota la vida; són coses diferents. I, és clar, doncs, pots perdre el cap, però, ja t'ho dic, perdre el cap per un amor és una meravella, i més encara si aquest amor continua al final dels nostres dies i continues estimant aquella dona com l'estimaves el primer dia. Que és possible? Crec que sí.

La Tancada, Parc Natural del Delta de l'Ebre.
Àngels Barceló
Àngels Barceló
Àngels Barceló

Àngels Barceló

Seny segons Àngels Barceló

Jo no entenc la vida sense compromís, i això és una herència que jo tinc; no entenc la meva feina sense el compromís. Jo no entenc el periodisme pel periodisme, el periodisme per a la galeria, el periodisme pel que et pugui suposar a tu com a persona; jo entenc el periodisme com un compromís cap a la societat, i més en els temps que correm, no?, que sembla que hi ha una mena de divorci entre la gent, entre el carrer i els que manen. Jo crec que els que fem periodisme hem de servir com de fil de comunicació entre uns i altres. I per a això fa falta compromís.

Jo penso que en aquesta vida tots tenim possibilitats de triar. Sempre a la vida arriba un moment en què pots anar cap a un costat o anar cap a l'altre. Potser si vas cap a un costat tindràs més nom, tindràs més diners, però jo segurament me n'aniria a dormir a la nit i em miraria al mirall i em faria vergonya de mi mateixa, no? I aleshores jo vull cada dia anar-me'n a dormir amb la consciència ben tranquil·la, reconeixent-me a mi com a persona, però sobretot que la gent que m'estima –i aquí té molt a veure la meva família– pugui anar l'endemà al mercat o pugui sortir al carrer i que ells puguin estar orgullosos de mi, no? I això ho has de pensar quan tens aquest trencall de camins, no? I jo sempre he volgut triar el camí que em deixava tranquil·la, renunciant, hi insisteixo, eh?, segurament a més reconeixement, a més nom o a més diners.

El dia que la informació i les coses que passen a mi em deixin de... Mira, el dia que deixi de posar-me nerviosa abans de començar un programa, segurament aquell dia hauré de plegar. El dia que deixi d'emocionar-me, el dia que deixin d'afectar-me les coses que passen, aquell dia segurament hauré de plegar. Moltes vegades dels periodistes es diu que som insensibles, que no ens afecta res, que som capaços d'explicar-ho tot sense emocionar-nos. A nosaltres ens paguen per estar tranquils davant la càmera i per ser capaços d'explicar les coses d'una manera que li arribi a la gent, emocionant, emotiva, però de cara a ells; nosaltres per dintre hem d'estar freds, no? Jo, el dia que em deixin d'impressionar les imatges de matances a Síria, per exemple, el dia que deixi de gaudir amb una victòria del Barça, segurament aquell dia plegaré, perquè si jo no visc el que explico penso que no li arriba a la gent, no?, i aleshores no té cap sentit la meva feina. A mi, quan la gent em pregunta: «Com has aconseguit aquesta credibilitat?», no?, jo sempre dic: «Doncs, a base de treball –que això és molt important–, a base de saber de què parlo, a base de creure'm les coses que explico perquè les sé i perquè me les he estudiat.» I això té una base de feina i –tornem-hi una altra vegada, no?– de compromís i d'exigència amb el que faig.

A mi l'11-S m'enganxa en directe i jo no sé què està passant. Llavors, podia fer dues coses, que són: començar a elucubrar, començar a alarmar, començar a escandalitzar-me, començar a traslladar a la gent el que realment jo estava sentint, que era una angoixa bestial; o pensar que la meva feina era una altra i que la meva feina era explicar de manera coherent, de manera rigorosa, el que crèiem que estava passant en aquells moments. I això és el que vaig intentar fer durant tota l'estona que vaig estar en directe, que van ser moltes hores. Això sí, quan vaig sortir del directe i vaig abandonar el plató, tota aquesta sang freda que havia tingut, ser capaç de pensar tot això que estava dient, doncs, em va venir tot a sobre, no? Em van començar a tremolar les cames quan vaig prendre consciència realment del que havia passat i del que jo havia explicat.

Hi ha una cosa que, sobretot pel moment en què estem vivint, seria molt necessària, i és oblidar-nos de tots els tòpics que es diuen de tothom i, en aquest cas, de tots els tòpics que es diuen dels catalans. Jo no sé si fa falta seny per aconseguir això, però seria fonamental. I quan parlo de saber escoltar, saber parlar, saber negociar, jo crec que tothom hauria de ser capaç de fer-ho, des d'un costat i des d'un altre, des de la paciència, des de la tolerància i oblidant-se de com hem arribat fins aquí, i ser capaços de partir de zero i ser capaços d'entendre'ns, perquè jo crec que ens podem entendre tots.

M'imagino el meu futur retirada, deixant de patir una mica per l'actualitat, deixant de patir per la informació. Són molts anys, cada dia havent de pensar que he d'omplir un programa, o de televisió o de ràdio, i que he d'explicar les coses, no? I m'imagino almenys una etapa de la meva vida, encara que sigui curteta, veient-lo des de l'altre costat, gaudint del que fan els altres.

Plaça de la Rosa dels Vents, Barcelona.